De solanes i obagues

En els posts anteriors he parlat de persones vulnerables i dins aquest col.lectiu també dels immigrants, no es pot subestimar però el risc que corre una part de la classe mitjana del país. En el cas de Catalunya és segurament aquest segment social el que sustenta  l’esquelet que possibilita una mínima cohesió i és el que també via impostos col.labora més decisivament en el finançament i manteniment d’un intent d’estat de benestar.

L’esforç del darrers anys del govern de la Generalitat en educació i també en determinats capítols de la despesa social són a hores d’ara insuficients, i ho seran més si continua la crisi i s’aprima la possibilitat recaptatòria. Per tant, és urgent i bàsic que a aquesta “bona voluntat” política s’hi afegeixi una ferma voluntat d’assolir un model de finançament suficient i adaptat a les nostres necessitats. I és aquí on entra la política i on veig més dificultats que l’actual govern doni resposta. El fracàs en aquesta negociació o l’acceptació d’un model, posarà en entredit la possibilitat real del model d’estat de benestar, d’integració de la immigració i basat en les classes mitjanes que és el que Catalunya va dibuixant en els diferents pactes nacionals aprovats fins ara.

És aquest model, juntament amb els signes i símbols, el que dóna identitat al país i això ara està en crisi. Una crisi, doncs, que en el nostre cas és també una crisi afegida.

Les sol.licituds de retorn als seus països d’origen, per part de persones immigrants s’han multiplicat durant el 2008. Alguns d’aquests retorns es realitzen via els mecanismes d’ajut social (la caritat, en definitiva) que es limiten a pagar el passatge i poc més. Altres es fan via oficial, sobretot quan es va obrir la possibilitat de cobrar aquelles prestacions derivades d’haver cotitzat a la Seguretat Social durant un període de temps més o menys llarg.

Caldrà molta generositat i solidaritat per part de tots per garantir que no es tallin totes les vies que hi ha actualment per un assentament regular i estable. Apostar només pel retorn suposa utilitzar les persones com una mena de mercaderia que s’usa i es tira segons necessitats. Si la crisi es supera durant l’any vinent segurament caldrà de nou mà d’obra i no és el mateix facilitar la incorporació de la que ja existeix que reclamar de nou l’entrada d’estrangers en una mena de tràfic continuat de persones.

El director de Caritas Jordi Roglà, en una taula rodona que es va celebrar fa uns dies a Cristianisme i Justícia, va fer servir el terme “crisi afegida” (ell en va dir addicional), per a referir-se a com afectaria l’actual crisi econòmica a les persones en situació més vulnerable.

La denúncia que ell feia era que tots aquests darrers anys de bonança econòmica, la despesa social a nivell estatal no va créixer en la mateixa proporció que ho feia el PIB i que, per tant, es va perdre una oportunitat de posar les bases d’un autèntic estat del benestar. Una inflació disparada afectava, ja abans de l’actual crisi, a les rendes més baixes en especial els centenars de milers de vídues amb pensions que tot just arriben als 500 € mensuals, i a aquelles pensions no contributives que encara es mouen per sota d’aquestes percepcions

En principi que els països de la UE es posin d’acord en caminar vers polítiques comunes, també en immigració i asil, és una bona notícia. El problema és que l’experiència dels darrers anys i les darreres trobades europees, és que aquest acord o pacte s’està plantejant a partir de les polítiques més restrictives que existeixen a la Unió. És l’excusa per exemple, d’acceptar una directiva del retorn que permet estades en centres de detenció de fins a 18 mesos, dient que això limita a aquells països que permetien estades superiors. Sarkozy s’ha entestat ara en el pacte i caldrà veure en què es concreta, però fa mala espina quan els textos insisteixen tant en seguretat, en fluxos, en control etc  i molt poc en polítiques d’integració, en el concepte de ciutadania i en altres conceptes que serien més propis de democràcies liberals.

Hi ha clarament un decalage entre la “literatura” i la legislació  sobre fronteres i fluxos i aquella que hauria d’afrontar l’estatus de persones que han decidit quedar-se a viure en els països d’acollida. Per què no s’avança en polítiques comunes de participació política, per exemple? O en recuperar el concepte de “ciutadania cívica” no lligat tant a la nacionalitat que depén encara en exclusiva dels estats?  La conformació d’una UE forta i unida no crec que sigui compatible, tot i la filosofia que desprenen els documents, amb una Unió amb milers de ciutadans visquent en règim de mitja o nul.la ciutadania. Seria una paradoxa o una hipocresia massa gran perquè pogués ser suportada, fins i tot per  a les esquenes més amples.

Feia temps que no tenia una estona per endreçar el bloc, i sobretot per escriure-hi. Sembla que era ahir quan tenia en perspectiva la ruta a peu per mig país , i ja han passat més de dos mesos de crisis financeres globals i d’estretors financeres locals. Com més va no sé si som més pobres però estic segur que si  estem més acollonits. Qui vulgui fer política en serio s’ho haurà de treballar molt a no ser que caigui en la temptació de convertir la por en populisme que sempre és una temptació fàcil.

Malauradament, em queden ja una mica lluny els noms de Tortosa, Roquetes, Benifallet, Rasquera, Tivissa, Colldejou, Pradell de la Teixeta, Arbolí, Montral, La Riba, Cabra del Camp, Bellprat, Santa Margarida de Montbui, Sant Pau de la Guàrdia o Montserrat (quina meravella de territori i gent que tenim!). Però afortunadament porto ja aquests noms posats, per sempre, a la meva “motxil.la”. És el que té caminar: hi ha molt de temps per recordar, i els noms  deixen petjada en el cos i en les sensacions. Ara quan dic “Catalunya” o “país” o uns quants abstractes més, penso en aquests noms, en la gent que hi viuen, en els boscos que vaig trobar ufanosos, en les vinyes que vam veure vorejant el Priorat.  I, també,  en aquells altres que vaig recórrer en  rutes i estius passats.

Potser és per això que he canviat també el nom del bloc que havia començat dient “losanti” però que ara he posat “de solanes i obagues”. Potser perquè el meu país és així amb llums i ombres. Potser perquè el món és així. Potser (vaja segur!) perquè jo mateix ho sóc, i perquè segur que aquest bloc ho continuarà sent, si Déu vol.

Divendres començo les vacances i ho faré aquest any, com ja fa dos estius, amb una bona travessa. Ja vaig parlar en un altre post, de la importància que dono al passejar, que és més que la d’un simple esport, i és també una manera de concebre els espais, les distàncies i els temps, potser la mateixa vida. Experimentar els moments de desànim, quan la calor apreta de valent, i també el goig de veure l’indici d’un campanar que vol dir hostalet, refugi, llit i aigua fresca.

L’any passat vam recórrer la cara nord (sona seriós dit així) del Montsec des del Pont de Montanyana fins a Oliana, Sant Llorenç de Morunys, Solsona i Montserrat. Aquest any ens hem decidit pel sud, i començarem a Tortosa tot reseguint el Gr 7 fins a Bellprat i d’allà agafant el Gr 172 i acabant a Montserrat.  Sí sempre acabem a Montserrat, per situació geogràfica però també pel que representa pels que ens hem animat a fer tot o una part del recorregut.

Quan torni a reobrir aquest bloc pel setembre, ja en faré cinc cèntims. Comptant, com sempre, que al bloc (afortunadament pels que el llegeixen) només hi posem una petita part d’allò que vivim. Segurament la més informativa, la més superficial. La part més important quedà sempre maldestrament explicada entre les pàgines del quadern de viatge o mig oculta en una memòria feta només de sensacions.

P.S- Entre el brevíssim equipatge m’emporto un llibre per rellegir: Camí de sirga de Jesús Moncada. Mequinensa cau més amunt d’on passarem, però m’ajudarà en les estones mortes a peu de riu a respirar una mica més d’Ebre.

Avui Karadzic dorm entre reixes, després d’anys de “buscar-lo”.
El líder dels serbis de Bòsnia durant els fatídics anys de la guerra ha
estat detingut i segurament serà portat davant el tribunal de l’Haia.
És la moneda de canvi, la condició necessària que Europa havia posat
perquè Sèrbia pogués entrar, poc a poc, en el club eropeu.

Potser
la seva detenció serveixi per reactivar la nostra cada vegada més feble
memòria. Els grans fets abans tenien repercussions i ressons durant
dècades. El meu avi explicava la guerra  civil espanyola com si l’estés visquent. Havia
cultivat la memòria a través sobretot del relat i així em tranmeté el
seu horror per la guerra i per tota forma de militarisme. Avui ens
estimem passar pàgina massa aviat.

Llavors la guerra de Bòsnia, queda ja molt lluny i Srebrenica i les
altres massacres són només ja ombres d’algunes imatges vistes per
televisió. Mai les víctimes havien estat tant abandonades. No hi ha
gairebé relat, perquè el temps corre vertiginós i cal superar dols i
ferides amb una velocitat impossible.

Els que
atribueixen a la immigració l’estar posant en perill el futur de la
llengua catalana, caldria recordar-los que sense immigració és possible
que avui la nostra llengua estigués reservada a les residències d’avis i
als clubs de tercera edat. La immigració suposa la possibilitat
d’incorporació a mig i llarg termini de nous i joves parlants.

No
ho comparem tampoc amb la immigració dels anys 50-60, llavors els mecanismes de
què disposava la llengua i el país eren en tot molt inferiors als que tenim
avui.

La immigració és un procés dinàmic. En aquests moments, les principals entrades de persones extra-comunitàries al país es realitza a través del reagrupament familiar. El reagrupament com a fenomen és d’una gran importància. Fa visible la decisió de romandre en el país d’acollida i d’iniciar un projecte de vida sinó definitiu si almenys de llarga durada. És per això que el reagrupament esdevé un factor principal d’integració així com un fenomen que necessita ser gestionat d’una manera intel.ligent.

Ahir a la taula sectorial d’immigració que convocà el ministre Corbacho, ja es va poder evidenciar la diferent interpretació que d’aquesta gestió en vol fer el govern de Madrid i aquella que el projecte de Pacte Nacional per a la Immigració recull. Corbacho vol limitar el reagrupament a la família nuclear i de nens i nenes fins a 16 anys. La proposta del Pacte, en aquest cas defensada per la consellera Capdevila, s’inclina per considerar que “els i les joves tenen dret a viure amb les seves famílies i que els i
les joves igual com les dones reagrupades que arribin a Catalunya
disposin simultàniament dels permisos de residència i treball”.

El matís és un matís molt important que demostra que en el futur hi pot
haver friccions entre la voluntat clarament restrictiva del Govern de
Zapatero, i aquella que des de Catalunya es defensa i que va més en la
línea de normalitzar la situació de les famílies immigrants, i de
mobilitzar tot el potencial de recursos personals i laborals que
aquestes famíles poden aportar.

Personalment, m’inclino més
per la política del meu govern, no només per una qüestió humanitària o
de drets humans, sinó perquè crec que és el que ara convé per assentar i
acomodar la població que arriba, i també perquè respon millor a les
futures necessitats laborals i demogràfiques del país. Què hi hagi atur
en la construcció no vol dir que no hi hagi dèficit i demanda de personal en altres àmbits
com el de l’atenció socio-sanitària.

Tot dependrà però dels
recursos que es disposin, sobretot en ensenyament, i aquí tornem a
xocar amb la mare dels ous: el tema del finançament. Malauradament el
Govern de Madrid té congelat el fons d’acollida per a la immigració del
qual se’n beneficiava sobretot Catalunya. I sense fons, el reagrupament
i l’acollida es fan més difícils.

El 14 de maig va produir-se un fet, si més no novedós com a forma de reivindicació i denúncia. Intermon portava ja temps denunciant que Repsol no complia amb les reglamentacions medioambientals i això produïa enormes impactes sobre pobles indígenes on estaven situades les explotacions.

Per això va decidir demanar a accionistes de la petroliera que cedissin el seu dret d’assistència a la Junta General d’accionistes, i la ONG va aconseguir reunir unes 86.000 accions, fet que li va permetre dur a terme una intervenció demanant a Repsol que respectés els drets dels pobles indígenes.

Em sembla un bon camí el de la conscienciació dels accionistes, per obtenir una presència i una mobilització que pressioni els responsables de les empreses a ser més transparents i respectuosos amb la legislació i els drets humans. És clar, que tot plegat pot semblar poca cosa, davant els que tenen la majoria d’accions i que son els que acaben decidint, però almenys s’utilitzen els canals establerts dins l’empresa per denunciar males pràctiques sovint difuminades per maquillatges publicitaris (vegi’s sinó els anuncis que Repsol emet darrerament).

Només un apèndix del meu post d’ahir, referit en aquest cas al col.lectiu d’origen estranger.

Si la taxa d’escolarització post-obligatòria era relativament baixa en el cas català, aquesta és molt més baixa entre l’alumnat d’origen d’estranger. Un exemple: pel grup de 19 a 21 anys el total d’escolarització és del 52% pel conjunt, i d’un 17% en el cas dels alumnes d’origen estranger. Pel grup de 22 a 25 només un 4% del col.lectiu d’origen estranger està escolaritzat, davant el 28% del total.

Aquesta situació és en part deguda a una de les perversions de la llei d’estrangeria en vigor que deixa en un buit legal als que arriben a la majoria d’edat havent arribat al país via reagrupament familiar. Però també a un sistema educatiu que no ha tingut temps d’adaptar-se a les necessitats d’aquest nou col.lectiu pel que fa a l’ensenyament post-obligatori. Sí això persistís seria perillosíssim en quedar una bossa de persones amb una qualificació professional baixa i sotmesa contínuament als alts i baixos de l’economia.

Per això, trobo encertat que el document de bases del Pacte Nacional per a la Immigració proposi:

1- modificar la normativa d’estrangeria per facilitar la normalització d’aquests joves, tant per si volen continuar estudis com per si volen incorporar-se al mercat de treball.
2- fomentar, al màxim, l’accés a l’educació postobligatòria tant de caràcter reglat (Batxillerat i formació professional) com no reglat (els antics programes de garantia social).

La insistència que fa el document del pacte sobre aquest punt demostra que és cabdal per garantir un mínim de cohesió social i una població el suficientment qualificada per atendre els requeriments professionals que ja comencen a notar-se (vegi’s manca de metges, enginyers etc…).

A la web del Instituto de Evaluación del Ministerio de Eduación hi trobareu un estudi amb els indicadors prioritaris sobre el sistema educatiu, entre ells les taxes d’escolarització per comunitats autònomes.

Potser a l’hora de valorar les polítiques dels governs, caldria tenir en compte aquest tipus d’indicadors, ja que expliquen, més enllà de discursos i foc d’encenalls, l’evolució d’una societat i les seves perspectives de futur.

En el curs 2005/06 les Balears (61%), el País Valencià (69,8%) i Catalunya (71,9%) estaven a la cua en taxes d’escolarització per les edats post-obligatòries de 16 a 19 anys, molt lluny, per exemple, del 95,6% del País Basc. Son diferències notables i en unes edats sensibles ja que marquen l’entrada o no a ensenyaments de caràcter superior, i per tant a ensenyaments que suposen formació més qualificada.

Aquest percentatge no és fruit de cap davallada causada per una mala política de l’actual govern tripartit, sinó que és un percentatge lleugerament superior al del curs 2000/01 quan Catalunya ocupava també els darrers llocs amb un 68,8%. Atenent a l’increment de població que s’ha produït en aquest període, haver incrementat percentatge (0,3%) és un mèrit que cal reconéixer a l’actual govern de la Generalitat. Madrid per exemple ha perdut 3,1 punts en la taxa d’escolarització pel mateix període si bé està encara molt per damunt de Catalunya amb un 78,1%.

Ara que es ven contínuament el malament que estem en relació a temps passats on érem més “nets, nobles, cultes, rics, lliures” i no sé quantes coses més, potser és bo veure com Catalunya ha baixat en la majoria dels rànkings comparatius de la resta de territoris, simplement perquè la resta (tret d’algunes excepcions) s’ha espavilat a base de recursos i més recursos, i també de millorar-ne la gestió.

És impossible, per tant, destriar aquestes dades del tema del finançament. Encara que el debat a vegades es fa fatigòs i laberíntic, almenys ara se’n parla, al 2000 anàvem tan imaginariament bé que ningú qüestionava res.

El terratrèmol que va suposar el maig de 68, ha tingut en les dècades posteriors algunes rèpliques que en moments puntuals han sacsejat el panorama polític i cultural. Una d’elles, petita però per a mi significativa, va ser l’aparició l’any 2000, també a la Sorbona de Paris, del Post-autistic Economics Mouvement que tenia com a punts més destacats del seu manifest:

– la marginació de tot enfocament que no estigués dins la teoria neoclàssica
– l’ús abusiu de les matemàtiques
– una economia poc atenta als fenomens econòmics reals

En tots aquests anys, el moviment s’ha articulat a partir d’uns pocs elements, entre ells un butlletí que, amb una certa periodicitat, s’envia a qui ho desitgi. El butlletí conté ítems importants al voltant del tema de l’habitatge, del tema del programari lliure, de l’ètica, de l’ecologia…

Com en tot moviment suposo que hi ha coses més rigoroses i altres més superficials, amb tot el que em sembla lloable és aquest intent per sortir d’una teoria económica que faci de cobertura teòrica a determinades situacions il.lògiques i injustes. Sobretot ara, amb tot el debat obert al voltant dels biocombustibles i la crisi alimentària.

La meva mare em comenta que sempre paga el mateix per la factura de l’aigua. Li demano que me l’ensenyi, ja que és estrany que no hi hagi cap variació entre l’estiu i l’hivern. Quan aconsegueixo desxifrar la factura, me n’adono que el tema és ben senzill. Hi ha un mínim de consum a pagar, independentment del consum real que en el seu cas és força inferior.

Ella que és més ecologista que no pas jo, no gastarà més per arribar al mínim, però em pregunto per quina raó hi ha aquesta mena de penalització absurda pels consums baixos.

Quan es parla de “nova cultura de l’aigua”, suposo que vol dir en molts
aspectes recuperar la “vella cultura de l’aigua”, es a dir, la de
l’aprofitament, la de la reutilització etc… Suposo que vol dir baixar
“els mínims” de consum o directament treure’ls, perquè qui per raons
diverses consumeix molt poc no hagi de pagar una aigua que no gasta.

Sóc un aficionat al futbol de gamma mitja-baixa. És a dir, no vaig al camp, però m’agrada seguir els partits del Barça per la tele, cosa cada vegada més difícil, almenys en obert, en català i “de gratis” (ja sé, estava mal acostumat). Com que aquest any no he seguit el dia a dia del Barça, m’està superant tot el que sento i veig aquests darrers dies al voltant dels jugadors i sobretot del president.

Laporta va agafar el club en una situació lamentable económica i esportivament, i en tres anys el va portar fins a una respectable salut econòmica (diuen), dos títols de lliga i una copa d’Europa. El que després va passar ja no ho sé, i és bastant inexplicable.

La tendència d’aquest país a trobar caps de turc i a cremar-los a la foguera pública comença a fer una mica de por. El president del Barça està pagant segurament una manera de fer que en alguns moments d’èxit no va cuidar prou. Està pagant protagonismes preelectorals a deshora, actituds una mica xulesques, mitges veritats per tapar el curriculum de parents … però tot això, que voleu que us digui, forma part d’aquest “nostre pa de cada dia” que hem muntat al voltant de l’esport i sobretot del futbol.

El que fa por és el que s’amaga darrera tanta visceralitat i mala llet. La incapacitat, per part de molts, per articular judicis més o menys equitatius, i amb una certa (ja sé que parlem de futbol i futbol és passió!) una certa racionalitat. Aquest tipus d’escenaris d’indignació cega, fa que apareguin de cop, personatges que se n’aprofiten, que canalitzen tota la mala llet i que son elevats al càrrec amb la mateixa rapidesa que al cap d’un temps son defenestrats. Laporta pujà en part així i ara li toca el rebre.

Però no sé si aquest és el millor camí per generar projectes a mig o llarg termini. Envejo equips com el Manchester amb entrenadors d’anys capaços de dirigir canvis de cicle des de dins i sense fer destrosses. Serà el Mediterrani, o serà potser que el futbol, com més va és més lloc de manifestació de tanta frustració col.lectiva. Ara li ha tocat al Laporta, d’aquí un temps li tocarà a un altre, i així anar fent. El que desitjo però és que això sigui només “coses del futbol”, i no una metàfora del país, perquè sinó estaríem ben arreglats.