De solanes i obagues

Combinant GRs (el 92, l’11, l’1) hem acabat una ruta a peu de 10 dies per aquesta part de país que diu ser frontera amb França quan de fet ho és amb un tros de la mateixa Catalunya la que està més al Nord.

Hem seguit una mena de traçat paral.lel a la frontera començant a Cadaquès i passant per l’Espolla, la Jonquera, Maçanet de Cabrenys, Albanya i ja després per estalviar-nos Pirineu hem seguit per l’Alta Garrotxa (Oix, Vall d’en Bac, St Pau de Seguries …) i el Ripollès (Serra Cavallera, Planoles, Núria…).

Del mar a la muntanya, dels 0 m als 2000, en una experiència que fem cada any unes persones que hem fet del caminar una manera de conéixer i estimar el país. Perquè ja sigui l’any passat de Tortosa a Montserrat, ja sigui en la ruta d’aquest any de Cadaquès a Núria, un en surt sempre amb un mapa mental més complert del territori. Ja sé que ens falta encara el País Valencià i Ses Illes però tot arribarà. De moment hem gaudit contemplant els contrastos de paisatge, hem compartit el sentiment d’amenaça que generen algunes infraestructures com la MAT, hem deplorat l’estat en què es troben alguns territoris agrícoles molt abandonats i despoblats per manca d’ajudes, i hem admirat l’arquitectura de poblets que abans ni tan sols coneixíem.

Ara que es parla d’AVEs, aeroports i altres vies ràpides, segurament necessàries, es tracta de no oblidar una altra dimensió: la que surt del pas a pas, de la conversa tranquil·la, de la lentitud d’un paisatge concebut amb dimensions molt més humanes.