De solanes i obagues

He arribat a Madrid per una reunió de tot aquest cap de setmana. Ens reunim persones del món jesuític, que treballem directa o indirectament en l’àmbit social. Com que la reunió no comença fins aquest vespre he aprofitat la tarda per passejar per un Madrid gris i amb pluja (em diuen que ja fa uns dies que hi plou). És ja com una tradició cada cop que hi vinc "ramblejar" per un centre que com tots és ple de gom a gom de turistes i de gent a punt de marxa.

A mi els caps de toro que pengen d’alguns bars no em parlen com a l’Enric Juliana (veure les seves cròniques de La Vanguardia, valen la pena). Si però que la ciutat parla al qui la visita de què allà estan els qui manen, i que de fet t’hi posis com t’hi posis ets a la capital.

A vegades dic que m’agradaria viure-hi un temps per arribar a copsar una mica més l’ànima d’aquesta ciutat que ens porta de corcoll i a la qual li hem atribuït tantes coses. Atipar-me d’entrepans de calamars, de tapes de pernil, de xurros, de matins de sol al Retiro, de partits del Reial Madrid, de museus, d’obres i forats per tot arreu (no és un mite, en dono fe!), atipar-me en definitiva, d’aquesta centralitat que viuen amb una normalitat simpàtica, vital, descarada, diríem que fins i tot insultant.

Una centralitat que quan ets aquí intueixes, sense necessitat de massa perspicàcia, que no deixaran pas per voluntat pròpia. I que en tot cas caldrà anar guanyant a pols amb coratge, paciència, intel.ligència i molta, molta empatia.