Reagrupaments familiars

La immigració és un procés dinàmic. En aquests moments, les principals entrades de persones extra-comunitàries al país es realitza a través del reagrupament familiar. El reagrupament com a fenomen és d’una gran importància. Fa visible la decisió de romandre en el país d’acollida i d’iniciar un projecte de vida sinó definitiu si almenys de llarga durada. És per això que el reagrupament esdevé un factor principal d’integració així com un fenomen que necessita ser gestionat d’una manera intel.ligent.

Ahir a la taula sectorial d’immigració que convocà el ministre Corbacho, ja es va poder evidenciar la diferent interpretació que d’aquesta gestió en vol fer el govern de Madrid i aquella que el projecte de Pacte Nacional per a la Immigració recull. Corbacho vol limitar el reagrupament a la família nuclear i de nens i nenes fins a 16 anys. La proposta del Pacte, en aquest cas defensada per la consellera Capdevila, s’inclina per considerar que “els i les joves tenen dret a viure amb les seves famílies i que els i
les joves igual com les dones reagrupades que arribin a Catalunya
disposin simultàniament dels permisos de residència i treball”.

El matís és un matís molt important que demostra que en el futur hi pot
haver friccions entre la voluntat clarament restrictiva del Govern de
Zapatero, i aquella que des de Catalunya es defensa i que va més en la
línea de normalitzar la situació de les famílies immigrants, i de
mobilitzar tot el potencial de recursos personals i laborals que
aquestes famíles poden aportar.

Personalment, m’inclino més
per la política del meu govern, no només per una qüestió humanitària o
de drets humans, sinó perquè crec que és el que ara convé per assentar i
acomodar la població que arriba, i també perquè respon millor a les
futures necessitats laborals i demogràfiques del país. Què hi hagi atur
en la construcció no vol dir que no hi hagi dèficit i demanda de personal en altres àmbits
com el de l’atenció socio-sanitària.

Tot dependrà però dels
recursos que es disposin, sobretot en ensenyament, i aquí tornem a
xocar amb la mare dels ous: el tema del finançament. Malauradament el
Govern de Madrid té congelat el fons d’acollida per a la immigració del
qual se’n beneficiava sobretot Catalunya. I sense fons, el reagrupament
i l’acollida es fan més difícils.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Migracions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*