“Para” què? (1)

Paraguai és segurament dels països de llatinoamerica que ens és més desconegut. En el nostre mapa mental, vull dir en el mapa que dibuixem els europeus d’algunes zones del món, per ser-hi, cal tenir alguna cosa que cridi l’atenció. O bé importants reserves de petroli, o bé platges de sorra blanca, o bé líders populistes cridaners, o bé ser el país d’origen de molts nouvinguts.

Paraguai no compleix cap d’aquestes condicions, i és per això un simple enclau geogràfic entre gegants (sobretot Brasil i Argentina) que li han fet la guerra i que han delmat una part del seu territori i de les seves riqueses naturals. Ara ha tingut eleccions i després de molts anys de partit “colorado” ha sonat l’hora del canvi.

És un país que em va deixar petjada quan el vaig conéixer el 1997.

Venia d’Uruguai en autobus, un d’aquells viatges d’hores i hores per paisatges monòtons però d’una bellesa i una llum fascinants. Venia d’un país, llavors en recessió i deprimit. No hi ha res més deprimit que un país amb cultura i sense cap mena de futur econòmic. Així era l’Uruguai de finals del segle passat i així segueix sent en part tot i el canvi polític de Tabaré Vázquez.

L’entrada des del sud al Paraguai es fa a través d’un pont sobre el riu Paranà que uneix les ciutats de Posadas (Argentina) i la de Encarnación (Paraguai). Vaig demanar baixar a Encarnación per no arribar tan aviat a la capital i poder passejar-me per una ciutat mig fantasma amenaçada per un pantà que havia de construir-se riu avall. Quan s’acabés, em sembla que no ho està encara, seria el pantà més gran de llatinoamèrica i es menjaria ben bé la meitat d’aquesta ciutat, la segona del país. La part inundable, estava mig buida i en ruïnes però els carrers eren plens de gent i de petits comerços que oferien tota mena de productes.

De Encarnación, al dia següent vaig viatjar a Asunción, la capital. Per la carretera trams sencers en obres i amb uns grans cartells anunciant-ne el promotor “esta carretera se está construyendo bajo el mandato del licenciado Wasmosy”. La capital és un caos com totes les capitals de països en desenvolupament, caos de pobresa, de desordre i de violència. Dues imatges m’han quedat a la retina: la zona de barraques al costat del riu, a tocar de l’edifici del Congrès, i la plaça del Palau Presidencial, una plaça que estava en permanent toc de queda durant la llarga dictadura del sanguinari Stroessner. (seguirà)

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Món-Solidaritat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*