El pare Cassià

Tot i no conéixer-lo personalment, el p. Cassià estava allà des de la meva infantesa com un nom, com un referent d’algú que ha ensumat que això del cristianisme no és redueix a una pràctica religiosa. El seu interès per la política i pel món social (especialment la problemàtica de l’atur), tenien tot l’aire del Concili Vaticà II, un aire de cooperació i diàleg ben allunyat dels tons de croada i d’imposició que avui s’escolten des d’altres contrades. Potser precisament per això, la unanimitat de l’homenatge i l’enyorament que deixa la seva mort.

Entre els articles que he llegit m’ha agradat molt el que li ha dedicat Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona, en un article al diari Avui. En reprodueixo només un fragment:

En el
fons de la rica personalitat de l’abat Cassià hi trobem el seu cor de monjo. La vocació monàstica no
té res a veure amb l’aïllament. És solitud en comunió, vertical i horitzontal. És contemplació del rostre del
Senyor que permet d’orientar la vida amb
fidelitat evangèlica. Per això el pare Cassià va ser capaç de fer tantes coses
–i també de dir-ne algunes– no d’acord amb la prudència del món, ni que sigui
el món eclesiàstic, sinó de cara a Déu.Actuava amb sentit profètic.Amb aquella
absoluta llibertat del profeta que depassa, fins i tot, la del pastor, més
compromès amb la convivència a l’interior de les comunitats de cristians i
cristianes dotats de dons, carismes i, també, psicologies diverses…
Al servei profètic d’aquest
abat li devem molt, com a Església i com a país.
Si el vaig admirar en la seva etapa més pública,
no he deixat d’admirar-lo, les últimes dècades, en la seva vida de monjo entre
els monjos, joiós, centrat en una espiritualitat senzilla i essencial, lúcid i,
alhora, positiu: se li veia que, com Maria Magdalena, era feliç d’haver
escollit la part més bona, la paraula de Jesús. Estic segur que Catalunya
continuarà beneficiant- se delsexemples i de la pregària d’aquest entranyable
abat de Montserrat.”

Joan
Carrera, diari Avui Dijous 13 de març del 2008 p 27

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Teologia i espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El pare Cassià

  1. Francesc diu:

    L’única i última esperança dels membres de l’Església Catalana, que no de la seva cúria, és la del monasteri de Montserrat. Ja no tenim cap cardenal Jubany, ni bisbe Antoni Deig, ni abat Cassià…solament membres que han esborrat el concili Vaticà II i radicals tipus “els anys foscos de sota pal·li”

    És una llàstima, però tot allò que passa a Montserrat ho considero com propi. Records del meu matrimoni al cambril amb una noia cerverina, a finals dels setanta, l’oferiment del meu fill a començament dels vuitanta, la visita imprescindible al menys una vegada a l’any…. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*