L’art de passejar

Els darrers dos estius, una part de les meves vacances ha consistit en dues rutes llargues a peu per Catalunya. Sempre que puc, que és molt de tant en tant, també dedico un dissabte o un diumenge a passejar i conèixer territori. A més del benefici per a la salut i per a escampar "cabòries", el passeig ha tingut també per a mi altres dimensions una d’elles clarament política o filosòfica. M’ha agradat per això trobar al setmanari cultural de La Vanguardia aquesta reflexió de Joan Nogué:


"Hi ha una relació teòrica i pràctica entre l’acte de passejar i el complex procés d’aprehensió de l’entorn per part de l’individu. El passeig es converteix llavors en un objecte de reflexió filosòfica i això incideix en la manera de relacionar-se amb el territori i de vincular-se amb els seus paisatges, ja siguin urbans o rurals."

La massiva utilització del cotxe i també els canvis en els hàbits d’oci amb viatges low cost a qualsevol part del món, està canviant aquest "procés d’aprehensió de l’entorn" aquesta "manera de relacionar-se amb el territori". No és fàcil preveure cap on porta això, però una excessiva desvinculació d’un element bàsic per un país com és el seu territori és un factor d’ignorància i desafecció, potser fins i tot tant o més greu que la ignorància sobre la pròpia història.

El passeig és aproximació lenta, observació de matisos, descobriment d’elements paisagístics o artístics fora d’itinerari; és xerrada amb les persones que hi viuen i és per tant deixar-se impactar amb temps. Això no ho substitueix la sortida ràpida en cotxe d’un diumenge al matí. M’apunto en això a la intuició de l’Espinàs i, en part també a la de l’expresident Pujol, i que no és altra que la intuició que va portar a la fundació de tants i tants centres excursionistes. Sap greu que avui es passegi tant poc. No crec que ni el "territori virtual" (el dels mapes del google) ni el "territori estrictament turístic o d’aventura" puguin substituir l’art de passejar.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Calaix. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’art de passejar

  1. eloi diu:

    Santi!, m’ha agradat MOOOOOLT aquest post. És realment suggerent. Penso en el "sólo y a pié" del peregrí de manresa, en la poesia d’en Bilbo Saquet de "El Senyor dels Anells" al deixar casa seva, en les reflexions sobre territori i identitat d’en Marc Augé a "Los no lugares", dels peripatètics d’Atenes, del passeig diari del Sr. Manel Kant, etc.
    Si el treball diari ens encarna a una professió, el passeig ens encarna en el territori. Tan una cosa com l’altra comporten una dosi de dolor, d’esforç, però paguen la pena. I què dir del "passeig de l’ànima"! 
    Una abraçada

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*