Sobre la jornada de reflexió d’Òmnium

La jornada va ser un èxit en quan a convocatòria i a funcionament. Feia falta un espai com aquest on escoltar en un mateix lloc i dia, totes les propostes que s’han anat coent d’un temps ençà .

El millor amb diferència, van ser les dues ponències inicials de Josep Termes i de Ferran Requejo que van situar el marc de reflexió, un en el terreny històric l’altre en el de la teoria política democràtica liberal. Fan falta aquests marcs per aixecar el nivell del debat i la discussió.

Pel matí van intervenir les diverses plataformes independentistes i per la tarda els partits polítics. No cal ni dir que l’interès i l’expectació es centrà sobretot en les intervencions de la tarda.

De les moltes coses que es van dir, un aspecte em cridà vivament l’atenció en la intervenció dels partits catalanistes (que aquest era el punt comú que tots van reconèixer). El realisme i la claredat en quan als horitzons que cadascú va marcar. Això curiosament va decebre una part de l’auditori. Sembla que en tractar-se d’un auditori sobretot sobiranista, s’esperava que de cop i volta algú ens anunciés una mena de novetat revolucionària en quan als plantejaments. Res d’això els plantejaments son els de sempre, els horitzons els de sempre i el llenguatge el de sempre, cosa que va fer que algú critiqués que "tot allò sonava a antic" o un altre que ens "haguessin deixat freds".
A mi em van agradar els partits (dels quals no formo part), fins i tot més que no pas les plataformes del matí (de les quals formo part). Precisament em van agradar pel seu realisme. Acusem massa als partits de no connectar amb la realitat i això s’ha convertit ja en un tòpic. No ens enganyem, si algú té avui informació sobre la realitat del país, son ells, i més quan dels 4 dels partits que exposaven 3 eren partits de govern.
Potser els que estàvem més desconnectats de la realitat érem precisament nosaltres, els que signem manifests o plataformes amb bona voluntat però també com un exercici de certa comoditat.
Els partits (TOTS) van parlar sobretot de cohesió social, de la qüestió de la immigració, de les dificultats de la llengua …. i encara que les solucions diferien, el diagnòstic era força clar.

Per això, aquell dia em van agradar els partits, i em van desanimar una mica les crides a la independència que aixequen molts aplaudiments però que situen tots els arguments únicament en la dialèctica de repte (destrucció, va dir algú) a l’Estat. Hi ha un perill clar barreja de messianisme i de desconnexió de la realitat per part de l’independentisme com a moviment social. Convé molt més conèixer la realitat dels barris, la realitat del territori, la realitat de la immigració la vella i la nova, convé un esforç de seduir i fer-ser entendre (també cap a dins del país).

La jornada d’Òmnium va posar doncs sobre la taula la importància de la cohesió social, no com a pas previ ni posterior a un possible procés d’independència sinó simultani a aquest i per tant condició inevitable per no caure en la il.lusió d’un país que compti ja de partida amb la desafecció d’una bona part de la gent que hi viu.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.