Ai Dalai!

La visita del 14è Dalai Lama a Barcelona ha posat de manifest una realitat, que els que seguim amb interès els fenòmens religiosos ja veníem notant des de feia temps: hi ha una part important de compatriotes que han adoptat el Budisme com a religió o filosofia, de referència.

El Budisme s’ha adaptat bé a Occident, perquè han arribat sobretot les pràctiques i els pensaments de més fàcil digestió. El Budisme, passat pel sedàs del màrqueting i desvestit de les pràctiques religioses més rigoristes, ens parla de vies cap a la felicitat, d’apaivagament dels desigs, de superació del dolor i del sofriment… curiosament aquelles coses que més ens porten de corcoll. La religió o la filosofia budista s’adapta com un guant a les nostres necessitats: ens cura de les ferides d’una societat occidental depredadora, violenta i feréstega.

És, però una curació en forma d’analgèsic o en forma d’una pomada ben superficial. Es renuncia a afrontar el misteri del dolor propi i dels altres amb tot l’entramat de causes personals, socials i polítiques que hi van lligades.

La nostra tradició (la cristiana, vull dir) també parla de felicitat, de desigs i de dolor, però potser els seus plantejaments son més incòmodes, simplement perquè comprometen més la nostra vida. La compassió, per exemple, (present també en una part del budisme més autèntic) és un dels centres del Cristianisme, i la compassió es precisament el contrari de l’evitació del dolor. Qui es compadeix no només carrega el seu dolor, sinó que es solidaritza amb els dels altres d’una manera estreta i misteriosa.

No em fa por el Budisme, em fa por el budisme de la fascinació i de l’exotisme; el budisme objecte de consum i de màrqueting; el budisme que dorm consciències, des-solidaritza i des-polititza; el budisme que s’adapta tant a les nostres necessitats que de fet no canvia res.

Ai Dalai!, tant de bo ens diguessis alguna paraula d’alerta sobre aquest "budisme de tot a cent", però em temo que els nous seguidors estan tan entusiasmats que no t’ho admetrien pas.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Teologia i espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ai Dalai!

  1. Anònim diu:

    La religió té una vessant nacional i territorial, que amb el cas israelià i estonià reforça un estat propi. I en el cas espanyol les religions sempre van en la mateixa direcció per a reforçar el colonialisme nacional espanyolista per produir un efecte esterilitzant en detriment de la llibertat plena nacional de Catalunya i els seus ciutadans.

    Quan Catalunya es sobrera en valors interiors i manca de valors nacionals colectius que li corresponen com a dret huma de tota nació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*