El PPC fa el gir antisistema

La incorporació de García-Albiol com a coordinador de campanya porta associat un missatge molt clar: el PP vol premiar i reforçar aquells candidats, que han practicat un discurs més dur sobretot en temes com la immigració o la llengua, i que han tingut bons resultats a les passades eleccions municipals.

El PP pren ara plena consciència del seu caràcter minoritari a Catalunya i abandona l’intent de Piqué, Vendrell i companyia d’elaborar un discurs més o menys centrat que fos atractiu per una part de l’electorat de CiU. Els dos apostaven per consensos en els temes estratègics, i això s’ha acabat.

A partir d’ara cal créixer, per un costat recollint vots de tot aquell electorat descontent amb el sistema que l’1 de novembre va votar Ciudadanos o simplement es va abstenir, i per l’altre recollint vots d’antics votants socialistes.

No n’hi ha prou amb recollir a Sarrià i Sant Gervasi, cal recollir vots a Badalona, a Santa Coloma, a l’Hospitalet, on el PP és ja segona força municipal. Son conscients del malestar que hi ha en aquests llocs entre una part de la població que se sent insegura davant un fenomen (la immigració) sobre qual ni el govern ni els principals partits han aconseguit articular un discurs satisfactori. Sumeu-li a això el tema sempre recurrent de la llengua i ja tenim el còctel necessari.

Amb la dimissió de Piqué i Vendrell, neix un auténtic partit anti-sistema. Serà dogmàticament pro-sistema a España (pro-constitució, pro-exèrcit …) però aquí no hi tenen res a perdre (i potser força a guanyar) per tant la consigna és clara: canya al Parlament, canya a l’Estatut, canya a la llengua i sobretot canya a la convivència…

Potser a la llarga servirà perquè la resta de partits es comencin a treure la son de les orelles, però de moment la dimissió d’en Piqué no és pas una bona notícia.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*