De solanes i obagues

Sóc un malalt de ràdio, ho reconec. I la cosa ve de lluny i en té bona part de culpa el meu pare que anava sempre amb el "transistor" amunt i avall mentre treballava.

La ràdio té una proximitat que mai podrà assolir la televisió. La tele és la reina de la casa, el centre que absorbeix tota l’atenció personal i familiar. En canvi la ràdio és més humil i es limitar a acompanyar: acompanya la dutxa del matí, el viatge fins la feina, la preparació del dinar, la migdiada i el final del dia. Discretament des d’una butxaca de la camisa o des d’un petit "transistor".

A més a Catalunya tenim la sort que la ràdio és amb diferència el mitjà més "normalitzat" i que l’oferta de ràdio en català és segurament de les més àmplies i de més qualitat: música clàssica (Catalunya música), música moderna (iCat FM), notícies (Catalunya informació); ràdio convencional (COM, Catalunya ràdio, RAC 1) i tota la xarxa d’emissores locals, de barri …

Si el model radiofònic fos extrapolable a la televisió o als altres àmbits de comunicació, segurament al català les coses li anirien d’una altra manera. De moment però els malalts de ràdio estem de sort al poder disposar les 24 hores d’una ràdio plural, de qualitat i en català.