Política i mercat

Dins els partits la sectorial més professionalitzada i amb més recursos és la de comunicació. Amb les altres sectorials es pot fer de més i de menys. Estic entrevistant aquests dies els responsables d’immigració de cada partit, i hom se n’adona de la manca de recursos de què disposen. Manca de recursos que es tradueix en dificultats per articular un discurs més o menys coherent sobre una qüestió considerada estratègica i principal.

En canvi els de comunicació treballen a preu fet intentant colar cada dia ni que sigui un missatge.

Que la deriva política cap al mercat es cada dia més descarada ho va demostrar el debat de política general de Madrid. Enlloc d’avaluar i prendre el pols, treus un parell de temes nous i tothom content. 2500 ? per fill i un traspàs de Rodalies, poden fer-se tranquil.lament durant una rèplica al Congrés, saltant-se farragoses comissions bilaterals estatutàries que ningú entén i que ningú coneix.

De res serveix preguntar sobre el caràcter d’una subvenció tant generalitzada i desvinculada de la renda. De res serveix, com va fer el pobre conseller Nadal, intentar matisar el traspàs amb condicions, l’important ja està fet: titulars de premsa i ràdio, satisfacció generalitzada i acrítica.

La política s’assembla cada vegada més a un mercat o a una subhasta. Em pregunto de què serveixen tantes comissions, tantes sectorials i tants llocs "d’elaboració de pensament" si amb un bon departament de comunicació n’hi hauria ben bé prou.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Política i mercat

  1. Alcoberro diu:

    Ja ho va dir Montaigne, que era força més escèptic que un servidor de vostè: "la política és el comerç dels homes" i això, per cert, no està gens mal vist perquè inclou la idea que tots som pecadors -o en vocabulari civil , que tots tenim un "preu" (atenció: no necessàriament en diners, el preu també pot ser en vanitat, en cotxe oficial, en sexe o en dèries encara més sorprenents i absurdes) . El problema no és tenir un preu (que vol dir tenir moments de flaquesa i això és molt humà), sinó confondre "valor" i "preu". No afluixis i bon estiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*