De solanes i obagues

Cadascú es sap les seves limitacions, i jo cada vegada sóc més conscient de les meves. Per això quan m’ajunto amb algú per fer alguna cosa, tinc bastant present que l’altre no se m’assembli massa, perquè sinó ja hem begut oli. Ja un altre dia denunciava estranyat, aquesta tendència cada vegada més marcada que tenim les persones per ajuntar-nos només amb els "nostres" i reforçar-nos així uns els altres tant en les fílies com en les fòbies. A més de l’avorriment que en surt com a resultat, el pitjor és la tendència a elaborar discursos tancats i impermeables, una mena de fonamentalisme de segona divisió.

Per això em va agradar escoltar el que deia ahir Sala-Molins a l’Ateneu.

Hi ha una funció que no pot perdre la Filosofia ni els filòsofs, i
aquesta és portar el més lluny possible allò que treballen, llegeixen,
pensen o escriuen. Segurament el risc d’incomprensió, sol.litud i la possibilitat real de morir de gana, fa
anar amb el fre de mà posat, i això és lògic i humà. No obstant si
algun dia es perd aquest punt de "mala llet", de radicalisme o de
bogeria, anem malament.

Cal reivindicar la necessitat de persones capaces de posar el mirall davant les pobreses i els riscs dels nostres propis discursos siguin religiosos o polítics, no perquè deixem d’expressar-los sinó perquè la lucidesa que es desprén del mirall, ens faci ser una mica més humils i rigorosos. Precisament potser sigui la humilitat i el rigor, allò que "salvi" del dogmatisme el que creiem o defensem.

Sala-Molins va fer això amb la inquisició romana, però també amb l’època de les llums dels idolatrats Rousseau, Diderot i companyia.

En temps de puritanismes i de tendències dogmàtiques, receptar o rellegir uns quants "Sala-Molins", pot ser una bona medicina.