Elogi del “funcionario”

A Cervera un dia d’aquests pel matí.

Han vingut avui els del cadastre de Lleida amb els seus portàtils per atendre les al.legacions i queixes dels ciutadans d’aquesta part del territori. Gent amable i educada, amb un castellà impecable. Veient-los un més o menys es fa la idea del perfil del votant de Ciudadanos. Avui però no vaig a criticar-los sinó a elogiar-los, potser perquè per primera vegada m’he sentit ben atès per una administració en fer una al.legació.

L’elogi és en veure aquests senyors, que ves a saber d’on venen i que han estat enviats a un territori estrany, amb una llengua estranya per dedicar-hi part de la seva vida i el seu treball. Això és el que sosté tota la maquinària d’un Estat: un volum important de persones que han volgut dedicar, amb motivacions diverses, la seva vida a una carrera dins l’administració, si voleu grisa i monòtona, però indispensable perquè la màquina funcioni.

Als catalans ens costa creure en termes d’Estat, potser perquè ja fa massa temps que no en som. Ens costa entendre aquest tipus de fidelitats, i preferim o bé fer carrera individual, o bé ajuntar-nos amb els nostres, amb aquells que compartim afinitats. Per això no volem ser jutges, ni funcionaris del cadastre, ni militars …. però en canvi volem un Estat, com si aquest pogués sostenir-se només a base de l’aire del cel, i no pas per disposar d’un cos suficient de persones disponibles per anar a viure a qualsevol part del territori, a fer feines grises i monòtones i a vetllar únicament pels interessos d’una Administració pública, que sempre que podem ens carreguem. I sinó mirem el cas dels mossos. És potser la part que més ens fa semblants a un Estat, i ja son al nostre punt de mira.

Suposo que la nostra cultura funcionarial haurà de ser diferent a la que fa dècades que funciona a Madrid, però algun tipus de cultura caldrà crear, si s’aspira al màxim autogovern.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*