Conclusions d’una entrevista

Llarga entrevista aquest matí amb una persona que des de la Generalitat, fou dels primers en agafar la sempre patata calenta de les qüestions migratòries. I en moments difícils, quan no hi havia ni plans, ni polítiques, ni pressupost, i es començaven a produir les primeres tancades demanant regularitzacions.

Actualment continua encarregant-se de la sectorial d’immigració del seu partit. Saber que als partits catalans en aquestes qüestions hi predomina la gent amb seny dóna tranquil.litat

Una de les qüestions que més m’ha destacat, és una que vinc percebent des dels treballs que vaig fer en relació a les eleccions al Parlament del novembre. El discurs dels partits polítics sobre immigració tot just s’està construint. Des del moment que la immigració ha saltat com a problema en els estudis d’opinió ha esdevingut tema d’interès polític i d’interès electoral, i per tant tothom s’ha posat en marxa.

Pragmatisme? Els partits no son res més que corretges de transmissió de l’opinió pública cap a dalt. I al contrari del que pensen molts, estan bastant més atents a la realitat del carrer que el que diu un cert discurs demagògic. Una altra cosa és que siguin ràpids o eficaços en la capacitat de resposta.

Per tant la immigració ha entrat en les agendes, i els partits hi han començat a treballar. En general, la impressió de la feina que es fa és bona tot i que els partits compten amb limitacions estructurals i financeres bastant notables.

Això si tenim una avantatge, els fracassos dels models francès i holandès per exemple, ens poden servir d’exemple per no repetir errors. Convé doncs que els partits s’hi posin, ni que sigui empesos per interessos electorals.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Migracions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*