De solanes i obagues

En un altre post del mes de febrer vaig fer referència al dilema del PP entre: participar en l’Acord nacional sobre polítiques d’immigració amb la resta de partits catalans o bé presentar-se com el partit de referència del malestar que provoca aquest fenomen en alguns barris, pobles i ciutats.

El partit a nivell nacional ha reafirmat oficialment la seva voluntat de participar del procés d’Acord proposat pel Govern de la Generalitat, tot i la dura campanya que va fer a les eleccions al Parlament. En alguns llocs però el discurs està sent un altre i aquest discurs, de moment, no sembla desmentit ni deslegitimat pels qui manen al partit.

Un d’aquests llocs es Badalona. A Badalona el PP de García Albiol aspira a superar els resultats del 2003 i per això està explotant al màxim les dificultats que està tenint la immigració en aquella ciutat, on les coses en aquesta qüestió no s’estan acabant de fer massa bé. Utilitzant la immigració com a arma política, el PP vol provar a Badalona quins rèdit li permetria treure la radicalització del seu discurs, tot i el risc que suposa per una convivència força tocada sobretot el darrer any.

No estranyi, doncs, que si la cosa funciona ens trobem amb un PP desitjós de capitalitzar un vot que en alguns llocs se li està escapant cap a formacions noves que sorgeixen a la seva dreta. Sobre el perillós que resultaria això i la dinàmica que iniciaria al país val més no pensar-hi. El que si que cal és que els partits polítics catalans reaccionin en dos sentits:

– amb propostes de polítiques clares sobre com gestionar una convivència que tal com està ara no es pot deixar al "a veure que passa"

– accelerant el procés d’Acord nacional per evitar en el futur discursos que provoquin una politització fàcil i populista sobre la immigració