De solanes i obagues

L’Auditori Winterthur estava ple de gom a gom. Els que som tardaners i a vegades una mica escèptics, ens va tocar estar a peu dret tota l’estona i encara estirant el coll per veure el que passava a l’escenari.

Va ser un acte digne marcat pels discursos d’Isidor Marí i del president d’Omnium Jordi Porta. Vull destacar sobretot el discurs del primer, que fou interromput en diverses ocasions per aplaudiments d’aquells llargs i sostinguts, que expressen un total acord amb el que s’està dient.

I és que ahir no es respirava ni desànim, ni exaltació, ni falses eufòries, es respirava un ambient de tancament d’etapa. Amb l’Estatut s’han esgotat tots els arguments dels qui, potser amb bona fe, venien apostant des de la transició per  una transformació de l’Estat espanyol en la direcció de respectar la diversitat nacional. Tancat doncs aquest camí cal obrir-ne un de nou que passi, ja no tant per aquest desig de reforma de l’Estat, sinó per una reafirmació del propi projecte nacional que miri més l’articulació d’adhesions i complicitats en tots els àmbits de la societat catalana, que no pas en les ànsies de participar en el poder de Madrid.

Com bé recull Vicent Partal l’aplaudiment més sonor se’l va emportar l’estirada d’orelles als partits catalans i a la seva incapacitat per fer front comú en la defensa política dels interessos nacionals. Segurament, implicat el sector econòmic en la reivindicació de les infraestructures, sigui el sector polític (front polític com en diria en Xavier Mir) el que més problemes té per fer-se càrrec de la nova situació. Mentre CiU continuï somniant amb ser casa comú, pal de paller etc… i mentre ERC aspiri només a l’herència anem malament.

He afegit al post els dos discursos perquè em semblen molt significatius, de la sintonia que ahir es va expressar en l’acte d’Omnium, una sintonia que caldria anar ampliant i sobretot que caldria que els Portabella, Trias, Ridao, Mas i altres que van assistir a l’acte comencessin a anar fent seva.