Cues d’immigrants

Passo sovint per davant de l’anomenada "Oficina de extranjeros" de la Delegación del Gobierno en Cataluña, i sempre s’hi pot veure davant la porta una llarga cua que s’allarga o s’encongeix en funció de les èpoques, dels períodes de regularització i a vegades dels falsos rumors que al voltant de les regularitzacions corren entre els inmigrants.

Una cua permanent i crònica, obliga a preguntar per les raons. Certament n’hi ha altres de cues, de llistes d’espera etc… em refereixo però a una cua física, al carrer, amb tanques, ordenada per la polícia i sotmesa a totes les inclemències que us pogueu imaginar.

La raó de què es tracti d’una cosa puntal motivada per una "onada d’immigració" queda descartada pel fet que "l’onada" si és així com cal anomenar el fenòmen, ja fa temps que dura i no s’ha posat pas remei a la cua ni a les seves incomoditats.

Hi ha d’haver doncs altres raons.

Un investigador madrileny que estudia a París està a punt de publicar una tesi doctoral precisament sobre el fenòmen de les cues d’immigrants, que es veu que no es un fenòmen només català ni espanyol sinó també força generalitzat.

Durant un parell d’anys ha fet observació participant en algunes d’aquestes cues, i ha anat descobrint que les cues no son simplement dispositus d’espera en els quals el temps passa poc a poc, sinó que es tracta en paraules seves de "potents mecanisme institucionals on es posen en joc una relació de poder (..) que en molts casos acaben articulant una experiència única d’angoixa i humil.liació".

En altres paraules cal fer passar a l’immigrant pel "tubo" d’una cua per deixar-li ben clar qui és i qui mana aquí: és un immigrant i qui mana és el govern espanyol.

No tothom pot formular aquesta experiéncia, però si parleu amb persones d’un cert nivell cultural o econòmic, segurament més sensibles a la humil.liació i amb més recursos per fer-hi front, us explicaran fins a quin punt arriba a ser de desesperant l’experiència de matins i matins sencers d’espera moltes vegades per res.

Alberto Martín Pérez, "l’expert en cues", ha observat també els aspectes positius que es situen sobretot en els mecanismes de sociabilialitat, informació compartida, ajuda i solidaritat que es crea en l’espera. Això si, mecanismes que sovint es limiten a persones d’un mateix origen.

En fi: estigmatització i en certa manera guetització, dos conseqüències d’un fenòmen que els d’aquí tendim a menystenir, però que a ulls del qui arriba consisteix en la primera experiència d’acollida del país.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Migracions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Cues d’immigrants

  1. Alberto diu:

    Estoy sorprendido. En un ejercicio, ya sé, de cierta autocomplacencia buscándome a mí mismo en google he encontrado esta entrada en tu blog sobre mi ponencia del año pasado en Valencia.
    Estoy de verdad muy sorprendido… pero también agradecido y emocionado por tus comentarios. Da gusto saber que el trabajo de uno deja huella.
    Només dir-te que jo no sóc madrileny. És cert, fa un any que visc à Madrid, però sóc y sempre seré alcarreny.
    Pues nada, un saludo y muchas gracias por esos comentarios. A uno le animan mucho a seguir…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*