Plurinacionalitat?

Costa de creure però encara s’escolta de tant en tant la necessitat d’articular allò tan maragallià de la "nació de nacions" o el reconeixement de la "pluri" o "multi" nacionalitat de l’Estat espanyol.

Veient en canvi el reportatge de Telemadrid i altres declaracions recents de polítics espanyols d’esquerra i dreta, un se n’adona que no tenim pas dret a obligar a ningú a ser una nació. La seva nació s’identifica amb un Estat, de manera que convertir aquest Estat en plurinacional significaria entre altres coses, deslligar l’Estat d’una nació concreta i convertir-lo en una mena d’entitat neutral dedicada a garantir drets individuals i col.lectius (en definitiva allò que diuen que és ara, però que de fet no ho és ni de bon tros)

És possible això?. És possible també que castellans, extremenys, riojans, andalusos, càntabres… adquirissin de sobte una consciència de nació "diguem-li nació castellana" que juntament amb les altres nacions históriques s’avinguessin a un pacte Estatal (una mena d’acord confederal) que preservés una àmplia autonomia per cada una de les nacions?

Un servidor és escèptic, i per això creu que parlar de plurinacionalitat és més aviat en el cas espanyol, marejar la perdiu.

Hi ha una part de l’Estat que identifica nació i Estat com s’ha fet tota la vida, i això que altres haguem anat adquirint consciència (en base a una llengua, a una història, etc…) de ser "nació sense estat" ho consideren una anomalia inexplicable i molesta. Doncs bé, crec sincerament que ells tenen dret, si s’hi troben cómodes (i la majoria, exceptuant alguns comuneros castellans o uns pocs andalusistes, ho estan) a continuar així, per molts anys.

Crec però que també la resta de nacions, inclosa la nostra, ha d’anar cercant vies pacífiques per poder "seguir existint", i de moment sembla que la d’esdevenir un Estat no ha de ser pas una via que pugui descartar-se.

Sigui el que sigui però, si us plau, que no continuïn donant més la llauna amb allò de la plurinacionalitat a Espanya. Ara, si es refereixen a Europa llavors, parlem-ne

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Plurinacionalitat?

  1. Francesc diu:

    Ah!, però encara dubta que l’única opció per a la nostra existència com a Nació és tenir un Estat propi? Potser que la joventut li faci ser permeable a les mentides i falses promeses dels governants espanyols i els seus infiltrats a casa nostra, però per l’edat que tinc puc assegurar-li que tot allò d’autonomies i plurinacionalitat és una fal·làcia.  

    Tinc ci.nquanta-nou anys, extremeny de naixement i producte de la immigració de començament dels anys setanta, i per la meva experiència, coneixements i professió he arribat a l’estadi de separatista, radical si vol anomenar-lo així, però no vull saber res d’aquesta Espanya carpetovetònica. Que preguntin a Pepe Rubianes què poden fer-ne, d’ella esclar.

  2. Eduard diu:

    Doncs jo si que dubto i molt. Pel que sé els pares dels meus quatre avis eren catalans. A més , de poblets petits, cosa que em fa pensar que els avis dels avis ho eren també. No per això crec que la independència sigui la solució. Els morts no dicten la política. Els somnis, per més que els dicti la raó, acaben per crear monstres. La tensió i divisió que crearia un procés d’autodeterminació no pagaria la pena. No queda més remei que contemporitzar i anar deixant que les raons petites, una mena de pluja fina, permetin millorar les relacions amb la resta d’Espanya.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*