Congrès sobre immigració. Segona jornada

Ahir va tornar a ser dia de ponències i comunicacions i avui només queda la clausura. No m’hi he pogut quedar però suposo que ja m’enviaran les conclusions, tot i que costarà redactar-les doncs el treball ha estat una mica dispers i hi ha hagut pocs moments de debat en comú.

Ahir però vaig poder escoltar coses interessants.

– Per les ponències del matí em vaig apuntar de nou a les de la taula d’imatge social i mediàtica de la immigració. Va parlar en primer lloc l’Adela Cortina i després un professor Bernabé López de la Universitat Autònoma de Madrid. La professora Cortina no va dir gran cosa nova i més aviat es va limitar aplicar la seva concepció ètica a la qüestió de la immigració. Va ser sugerent la constatació que feu d’una paradoxa: vivim en una societat de nivell moral post-convencional, però que no pot garantir drets humans fonamentals a una part de la població que hi viu. De l’exposició del professor de Madrid em quedo sobretot amb una idea força: la islamització mediàtica que s’està fent del col.lectiu marroquí sobretot a partir dels fets de l’11 S i de l’11 M. Quan van començar a venir a Espanya eren sobretot treballadors marroquís avui els veiem sobretot com a musulmans.

– La tarda va anar de comunicacions diverses. Destacar-ne per curiosa una d’un doctorand madrileny que estudia a París, i que s’ha especialtizat en "cues". Es a dir, en les cues que es produeixen davant les delegacions de govern, consulats etc.. per temes de papers. Durant dos anys ha fet observació participant, i com que qualsevol tesi acaba tenint un punt obsessiu, ha fet una tipologia de cues, n’ha fet multitud de fotos, ha anat a conéixer cues d’altres països… En fi, que he conegut segurament al màxim especialista en aquest tema. Fora bromes, les cues son tot un instrument de polítiques d’immigració d’allò mé significatiu. Però ja en parlaré un altre dia.

Deixo per demà també unes conclusions més oficioses i personals a partir de les notes que he pres.

Sap greu deixar València, i sobretot no haver tingut temps per poder passejar-hi amb més calma. Feina obliga.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Migracions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*