Teologia, on vas?

A partir de la notificació del Vaticà al voltant de l’obra de Jon Sobrino, company jesuïta de El Salvador, un no pot deixar de sentir una barreja de tristesa i perplexitat. Deixaré la tristesa per un altre moment, és sempre un sentiment personal i subjectiu que fa de mal explicar, però en canvi si que m’agradaria compartir la perplexitat.

Perplexitat davant la limitació tan gran a què s’està sotmetent avui la
investigació teològica i que contradiu els criteris mínims en els quals
s’ha de desenvolupar qualsevol activitat investigadora sigui en el camp
que sigui. Hem d’exigir rigor, profunditat en l’estudi, dedicació,
honestedat … i aquestes actituds viscudes fins les últimes
conseqüències ens poden portar a explorar terrenys nous, a trobar
conclusions impensades en un primer moment. Recerca i pensament
esdevenen un exercici que alimenta qualsevol activitat científica, que
la fan avançar i que contribueixen d’una manera decisiva a la seva
vitalitat i actualització.

Tots aquests valors en el cas de la Teologia semblen voler-se substituir per un de sol: l’autoritat, que ja no actua només al final de la recerca (valorant) sinó que ho fa des del principi condicionant-la. Ja sigui marcant els límits del terreny de joc ja sigui simplement seleccionant la validesa del professorat a partir del criteri d’autoritat més que no pas del de validesa o capacitat per a la investigació.

No és el camp on puc parlar amb més propietat però em dóna la sensació de què aquesta limitació al principi d’autoritat està duent a la Teologia a un camí sense sortida. Qui investiga a fons, amb criteris científics pot trobar-se al cap del carrer fora d’un terreny de joc cada vegada més limitat, i per tant amb la frustració d’una notificació o condemna. Qui accepta el principi d’autoritat deixa d’investigar i es limita a repetir sobre terreny segur allò que aquesta autoritat determina com a vàlid.

En un moment en què la Teologia es veu sotmesa al repte de respondre a moltes preguntes, sembla que aquesta renuncia al diàleg per tancar-se en un entotsolament que dóna seguretat pot acaba sent del tot estèril. I això no deixa de provocar com deia una enorme perplexitat.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Teologia i espiritualitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*