Bollywood al Maldà

Pels que hem viscut uns anys a Ciutat Vella el cinema Maldà era punt de referència obligat. Aquell lloc on recuperar les pel.lícules que per mandra, feina o descuit havien ja saltat de la cartellera. Era el cinema de les segones oportunitats, i a més en el format de doble sessió, un format que ja s’ha perdut, però que continua vigent en molts cinemes de ciutats petites.

Quan de sobte va tancar, molts vam témer que havia estat una víctima més de la golafrería immobiliària. Ara però torna a obrir i ho fa d’una manera sorpresiva: serà una sala on s’emetran els gran èxits de Bollywood, la versió índia de Hollywood, un dels fenòmens industrials i creatius més importants de l’Àsia emergent.

Aquest fet que ha estat notícia aquests dies tant als diaris com a la televisió, demostra la vitalitat de la comunitat paquistanesa a Catalunya, una comunitat que en poc temps s’ha convertit en un poder econòmic sobretot en el terreny comercial i en el de la compra i lloguer de pisos. Tota aquesta activitat, aconseguida sobretot a base de pencar molt (però també aprofitant algunes llacunes legals en quan a horaris comercials, impostos, nombre de persones màxim en un pis..) ve a demostrar que és una comunitat que ha vingut per quedar-se.

Què hagin obert un cinema, expressa també el desig de mantenir una cultura pròpia, una identitat, que té en la música i el cinema un dels orgulls principals.

Convé però que aquesta comunitat que manté forts llaços amb el país d’origen, i també amb altres comunitats com l’establerta al Regne Unit, no es quedi al marge de la dinàmica social, econòmica i cultural catalana. El seu dinamisme i creativitat ens pot fer un gran bé, com segurament també els pot fer un gran bé molts dels valors democràtics de la nostra societat i cultura.

Per això, a més d’espais propis on mantenir identitats, cal crear espais comuns on les identitats puguin relacionar-se. D’això segon encara anem per desgràcia una mica fluixos.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Migracions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*