El síndic, l’informe i la cohesió social

L’informe anual del síndic de greuges ha fet esment aquest any d’un tema que està allà però que de moment ningú ha decidit abordar amb valentia: el tema de la segregació escolar.

El pacte nacional per l’educació va posar les bases, però de moment tot ha quedat aturat en espera de què passin les eleccions i arribi el dia en què la cosa de conjuntural passi a estructural. El dia en què ens acostumem a viure amb una societat més que dualitzada esqueixada amb diversos grups.
La segregació escolar és només però un símptoma de quelcom més profund.

El discurs és el de la cohesió, però tothom mira de sobreviure com pot i escapar-se de les escoles "mosaic", dels barris "mosaic", de les ciutats "multi" i "inter" culturals. Fa gràcia perquè el discurs no es correspon amb els fets. Tothom elogia la diversitat com un valor, i qui més qui menys d’esquerra a dreta enalteix la riquesa d’una societat construïda sobre aquests pilars. A l’hora però en què prenem decisions del tipus a quina escola portem els nens o on anem a viure, si el sou propi o de la parella ho permet, anem a parar a llocs més aviat homogenis tant pel que fa a l’economia, com a la cultura, com al color de la pell…

Acabo de fer un petit treball sobre els 15 municipis amb una renda familiar disponible per habitant més alta de Catalunya i descobreixes precisament que han crescut molt, que han crescut sobretot a partir de la migració interior i que en elles es donen els índex més alts d’universitaris, empresaris amb assalariats etc… L’impacte de la immigració no arriba a aquests nuclis que han fet dret d’admissió fins el punt de preveure quants hi caben i de quina categoria.

Gran part de la nostra socialització es realitza en aquells llocs on naixem, anem a escola i creixem. La creació de llocs económica i culturalment homogenis com aquest tipus de municipis, contribueix a la construcció de murs entre persones i grups socials. Uns murs potser tant alts com els que protegeixen les noves cases unifamiliars de Matadepera, Cabrils o Sant Andreu de Llavaneres.

I mentrestant tothom s’omple la boca amb la paraula cohesió…

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Migracions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*