Civisme i mandra ètica
Tinc sobre el tema del civisme una mena de doble discurs que si continueu llegint us explicaré.
El discurs una mica crític, el del torracollons, vindria a dir que potser això del civisme és més aviat el reconeixement d’una derrota. Senyors després de segles i segles, d’evolució humana, de rica història de la filosofia i de les religions, de progrès de la ciència i de la tècnica, al màxim al que hem arribat és a una mena de pacte pel qual renunciem a fer unes coses que ben mirades sembla que ja hauríem de tenir una mica coll avall.
El torracollons, aquí fa honor al seu nom, i més aviat ve a dir que quan el civisme, esdevé el màxim horitzó al qual una societat ha decidit aspirar, és un mal senyal per aquesta societat, que potser hauria d’aspirar a formes de relació i de convivència una mica més ambicioses i complexes. A formes d’ètica una mica més elaborades que les que inspiren els models antitétics "del pixador", "del brètol de matinada", o "del detestable embrutador".
I acaba sentenciant el crític malfiat: "no sigui que ens trobem un dia una ciutat neta com una patena i silenciosa com un matí de diumenge, però plena de solitaris atacats pel mal de la mandra ètica".