Ja arriba, ja arriba!!

Passo sovint per l’autovia A2, i he vist per tant anar "fent-se" el traçat de l’AVE pel Baix Llobregat. Ara que hi ha les torres de subministrament d’electricitat, i tot el muntatge de ferro, es veu clarament l’impacte visual sobre una zona ja de per si castigada per tanta infraestructura. Suposo que l’AVE portarà un gran progrés en tots els sentits, però continuo pensant que amb el tema de la mobilitat i els transports domina més l’articulació de l’Estat que no pas la sensibilitat i estima pel territori.
El territori no és concep com un lloc amb persones que realitzen trajectes curts per anar a mercat, per desplaçar-se de casa a una feina relativament propera, per anar a reunió a la capital de comarca, per anar a fira a la comarca veïna. Moltes de les carreteres locals fan força pena. El territori tot ell és un lloc de pas o bé entre Barcelona i Madrid, o bé entre Barcelona i els llocs d’esbarjo.

En el cap domina una concepció espaial: dos punts llunyans als quals cal arribar el més ràpid possible ni que sigui a costa de deixar en el territori una ferida ambiental permanent que obliga a la gent que hi viu permamentment a conviure amb tones de ciment i ferro o a fer llargues marrades perquè han estat tallat camins tradicionals d’us agrícola o peatonal.

No sóc pas dels que creu que no cal fer autovies ni AVEs, sinó que simplement el factor territori i gent que hi viu, no està massa present en aquesta planificació a l’hora de minorar l’impacte o a l’hora de plantejar reduir la rapidesa del trasllat, a canvi d’una infraestructura menys agressiva.

Un exemple. Potser això de l’AVE no es podia fer d’una altra manera, però si segurament que es podria reduir l’impacte entre Jorba i La Panadella, una bestialitat ambiental que ens hem empassat acríticament per sempre a canvi de poder arribar més aviat al nostre destí.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Calaix. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*