Desmemòries

Ahir em va fer anar a dormir tard un documental sobre la figura de Santiago Carrillo, al programa s.XX que presenta l’historiador Joan B. Culla. Interessant com la majoria de reportatges que s’emeten en aquest programa, i més tractant-se d’un personatge que estava al balcó de l’ajuntament de Madrid el 1931 per la proclamació de la República, que es va convertir en referent per una bona part de la clandestinitat i que va ser peça clau en la transició i els acords de la Moncloa.
El reportatge era això si un massatge a la figura humana i política, evitant en tot moment aquells aspectes més contradictoris i foscos. En acabar el programa em va quedar la sensació de què allò que es va viure a Madrid dissabte i allò que havia vist i sentit en el reportatge, tot i representar postures oposades, eren fills d’un mateix procés històric.

Potser el pitjor de tot és la desmemòria. Uns parlen de Paracuellos i els altres de les fosses comunes escampades per tot Espanya. Uns parlen del alzamiento i els altres de la crema d’esglésies i el desori republicà. Són dues banderes aixecades a conveniència, com si la memòria d’una persona fos incapaç d’encabir els dos fets, de reconéixer-ne simultàniament el dramatisme, la tragèdia i la vergonya. Dic simultàniament, no proporcionalment, perquè segurament no hi va haver proporció entre repressions, no sé si per convicció o per una qüestió de temps i mitjans.

És cert que hi ha històricament un deute amb una de les parts, perquè la seva memòria va ser ofegada i reprimida durant dècades. Cal que aquest deute sigui reparat d’una vegada i ja van massa dècades de democràcia sense que això s’hagi produït. Però cal també que aquesta memòria, sigui simultània amb el reconeixement d’una actuació política autoritària i repressora per part d’un partit comunista que va importar tècniques i mètodes d’un dels pitjors règims autoritaris del s. XX.

Mentre segueixi la desmemòria, i seguirà després de la lamentable llei aprovada en el Congrès dels diputats, es continuaran aixecant banderes a conveniència i es continuaran utilitzant les víctimes i es continuaran repetint els mateixos errors.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.