Ja en van set!

Set són les manifestacions que ha convocat el PP i entitats pròximes en contra del govern de Zapatero. Han estat per motius diversos, però sempre un nombre semblant de persones, una mateix estètica, uns mateixos colors… El nacionalisme espanyol, que hi era però no es veia, surt ara al carrer. El tema, en el fons, és el de menys (ETA, matrimonis d’homosexuals etc…): el que es manifesta és una manera de veure l’Estat i la societat que exclou la diversitat, i que vol relegar les minories siguin socials o nacionals, o bé a anomalia o bé a la marginalitat folklòrica. El problema però no són només ells.

Ells saben que és la última oportunitat. Que una derrota del PP en les
properes eleccions enterraria per sempre una estratègia basada en la
confrontació o circumscriuria aquesta estratègia a un partit d’extremadreta
que representés sense ambigüetats aquests principis. Per això posen
tota la carn a la graella i viuen en una constant agitació mediàtica
i de mobilització. És l’agitació dels que saben que viuen en una
espècie de batalla final.

El problema però, és que lluny de veure que la seva mobilització no té efectes, perceben clarament com amb les seves actuacions i la seva pressió estan condicionant els diferents processos que Zapatero va obrir. Van condicionar un procés estatutari plantejat des d’aquí de manera impecablement democràtica i lleial; i estan condicionant el procés de pau a Euskadi. Són conscients, i per això els atacs directes al president, que davant tenen un president dèbil i un partit socialista dividit ("las dos almas" del PSOE), que a cada manifestació respon amb un gest enèrgic però no pas de manteniment de rumb i de posicions, sinó en contra d’aquells que teòricament són els seus aliats.

I a això a nosaltres ens agafa en mal moment. Un moment que no sabem si és pre o posnacional. Un moment de dubtes i ambigüitats. Un moment d’independentisme desactivat i de nacionalistes que es frisen per governar a Madrid. Els dubtes i la discussió política, és bona i democràtica, estic content de viure en un país així. El problema és que som part d’un Estat que viu una lluita de poder brutal, i mentre nosaltres presentem una imatge dèbil, desunida i enrocada en mil dificultats, ells surten com un bloc al carrer, i ja en van set!. Potser hauríem de començar a pensar que allò de Madrid també va per nosaltres. Tranquils si, democràtics sempre, però potser una mica més units.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ja en van set!

  1. josep m diu:

    Com tu dius, de tranquils i democràtics el PSOE n’és ple, per això se’ls menja el PP: en aquest país la por i la necessitat de l’autoritat és latent, i el PSOE no té aquest perfil. Les pol·lítiques sibil·lines funcionen més o menys, sobretot amb pobles gens essencialistes com el nostre que creiem que hem fet un exercici de seny i sempre ens acabem adonant-nos després que el PSOE ha fet amb bones arts el que el PP li reclama.

    Poli bo, poli dolent. Aquí ens encanta que ens l’endinyin constantment,mentre sigui amb vaselina clar. Units? evidentment? Democràtics? evidentment, però la sobirania és nostra, o és que hem d’esperar que el 80% de nacionalistes espanyols decideixi per nosaltres. Però TRANQUILS? Senyorívols, elegants, amb classe, i tant, però quan cal s’ha de donar una bona puntada de peu, no sempre és suficient creure’s millor, de vegades és suficient seguir existint.

  2. esteve diu:

    Hi ha un cert càlcul per part del PP. La confrontació i l’enfrontament, al contrari del que es pugui pensar, provoquen indiferència i abstenció. No hi ha crisi econòmica i es poden permetre tibar la política sense gaires costos tangibles. És una tàctica que als EEUU ha donat bons resultats. Com més confrontació, més abstenció. Guanya les eleccions aquell que té els seus més cohesionats; i per això cal tenir-los mobilitzats permanentment. El  PP fa anys que treballa la cohessió del seus votants, mentre que la resta …   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*