Mitjans de comunicació adreçats a la població immigrada

En el nº 19 de Migrainfo (butlletí trimestral que publica l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona), es recull un breu estadístic dels mitjans de comunicació adreçats a la població immigrada que es distribueixen als municipis de Barcelona. Son un total de 32 publicacions que reflecteixen força bé la distribució de les principals comunitats lingüístiques i culturals que s’han establert a Catalunya.

De les 32 publicacions

– 10 s’adrecen a comunitats llatinoamericanes. (en general o específics: peruans, xilens, argentins…)
– 5 xineses
– 4 russes (d’elles una adreçada també a ucraïnesos)
– 2 romaneses
– 2 magribins
– 2 pakistaneses
– 2 públic angloparlant
– 1 búlgars
– 1 bengalins
– 1 africans
– 2 a col.lectius diversos

Estic d’acord amb l’article de migrainfo quan valora positivament la presència d’aquest mitjans que expressen la necessitat dels immigrants de mantenir els vincles amb els seus països d’origen. És un signe clar d’organització i vitalitat de les comunitats, que en poc temps han estat capaces de generar una important activitat cultural.

Sóc en canvi més crític amb l’article quan parla que aquesta proliferació de revistes, és "una mostra de la seva voluntat d’integració a la nostra societat". Diuen que el moviment és demostra caminant, que de les 32 revistes només 6 tinguin algunes pàgines en català i que la resta estiguin escrites exclusivament en la llengua de la comunitat, no és gaire bon senyal.

Si com s’acostuma a dir d’un temps ençà, el català ha de ser la llengua vehicular, el lloc comú i de trobada on totes les comunitats puguin entendre’s, sembla que no comencem massa bé. Caldrà que anem pensant si volem una societat multicultural que com a molt s’entengui en castellà, o una que respectant i promovent la diversitat sigui capaç de crear espais comuns amb la llengua i la cultura pròpia del país.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Migracions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*