Superar inèrcies…

El gran perill en la vida personal i col.lectiva són les inèrcies. Pot passar què allò que en un moment va anar bé perquè va resultar, ens va fer feliços i va respondre a les expectatives que teníem, passat el temps, per efecte de la instal.lació i de la mandra es converteixi en una mena de rèmora immobilitzadora. En molts sentits col.lectivament hem començat a prendre consciència del perill d’aquesta inèrcia.
La inèrcia és pensar que ja estem en un estat plenament liberal i democràtic i que les atzagaiades d’una determinada posició política són només gags de Polònia. Els del Toni Soler són genials, però no hauríem de confondre un programa d’humor amb la realitat, i aquesta ens aboca més aviat cap a una certa amenaça d’involució. Alguns plantejaments que a França o Alemanya pertanyen a l’àmbit de partits ultradretans amb molt poca representació, a Espanya han estat assumits per un partit amb gairebé 10 mil.lions de votants i que és alternativa a l’actual govern. La inèrcia no és bona en quan relaxa d’una necessària atenció i vigilància perquè les garanties dels drets, sobretot dels drets col.lectius, siguin mantingudes i ampliades.

La inèrcia ens fa creure en la bonesa connatural dels partits polítics tal com funcionen actualment. Si el sistema es basa en els partits, i aquests viuen atrapats en models de finançament que els endeuten fins les celles i que condicionen les seves polítiques: com confiar en què aquestes màquines de màrqueting en què s’han convertit, tindran la capacitat de liderar en exclusiva els canvis que facin falta?

La inèrcia ens fa creure que el país que tenim és el mateix que vam tenir quan es va acceptar el "sistema" de les autonomies i els marges de la Constitució del 1978. Com si la Catalunya del 2007 amb 7 milions d’habitants i una situació social absolutament diferent en tingués prou amb aquells marges per poder fer sobreviure com a nació. I no em val el nou estatut perquè continua sent fruit de la mateixa inèrcia.

Però la inèrcia no és perill d’institucions i partits, sinó que també la societat s’hi instal.la, per això faig meves aquesta vegada a les paraules d’en Salvador Cardús, del seu article "… i volem pa amb oli" del divendres 12 de gener.

"Potser seria d’esperar
que les administracions públiques s’anticipessin a fer complir els
nostres drets lingüístics i nacionals. I cal exigir-los-ho. Però, en el
fons, això no deixa de formar part d’un model de societat en crisi, i
que si encara no ho està prou, aviat ho estarà del tot. Vull dir que el
país serà -no en tinguem cap dubte- el que els catalans vulguem. Però
ho hem de voler, vet-ho aquí. Hem d’insistir, persistir, sense treva ni
descans. El futur mai no ha estat un regal per a ningú: és una victòria
per a qui se’l mereix."

Algú dirà una mica "kumba", potser si, però no ho és si a més de les paraules hi ha compromís personal en la multitud d’accions i iniciatives que en el camp polític i lingüístic comencen a articulars-se des d’una societat no disposada a viure d’inèrcies.
Publicat dins de Política | Deixa un comentari

  1. Gràcies, un cop més, per la reflexió, Santi. Jo també em vaig aturar en aquest fragment del Salvador Cardús, segurament perquè fa falta, a mi també, que algú, quants més millor, ens recordin que "Hem d’insistir, persistir, sense treva ni descans. El futur mai no ha estat un regal per a ningú: és una victòria per a qui se’l mereix." I és que és tan fàcil caure en la temptació de la inèrcia!! i en tots els perills de la comoditat, la rutina, el ja s’ho faran…  tenim tantes excuses (i si no les tenim, les busquem!) perquè guanyi la mandra!! ai…. per això també necessito aquest poema ben a prop, per anar-me’l repetint cada matí, gairebé com una pregària. Perquè guanyi el viure!!

     No tot és desar somnis pels calaixos
    rodejats d’enemics o bé d’objectes
    que subtilment i astuta ens empresonen.

    Perquè viure és combatre la peresa
    de cada instant i restablir la fonda
    dimensió de tota cosa dita.
    Podem amb cada gest guanyar nous àmbits
    i amb cada mot acréixer l’esperança.
    Serem allò que vulguem ser.

    Miquel Martí i Pol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.