De solanes i obagues

Aquests dies m’he proposat fer memòria de l’any tant a nivell personal com també a nivell d’aquells fets polítics i socials que més m’han interessat. Per fer-ho a nivell personal disposo d’un diari irregular on vaig anotant les coses que em passen, a l’altre nivell, tinc un petit arxiu d’imatges i notícies que he anat guardant de la portada i les notícies tan de Vilaweb com de la BBC. A mi encara més que fer memòria m’agrada el verb "recordar", que té a veure amb passar pel cor una i una altra vegada.

I és que sóc dels que crec que el record, i la memòria, ben practicats són alliberadors.

Fa uns anys a Guatemala vaig comprovar-ho. Un estiu vam estar
col.laborant amb els tècnics que obrien les foses comunes que havia
deixat enrere el règim de Rios Montt els anys 80. Comunitats senceres
amb dones i nens foren assassinats i enterrats a les afores d’uns pobles que aviat
es van quedar buits a causa dels desplaçaments. Al retornar els
refugiats, els familiars es van organitzar per reclamar la recuperació
de la memòria històrica, un projecte incloïa l’obertura de les foses i
la identificació de les restes. També allà com aquí van sortir els que
criticaven el projecte: perquè remenar els morts, cal mirar al futur
només al futur.

No hi ha res pitjor que una persona des-memoriada, o un règim polític
que fomenti la des-memòria. La llei que no es va aprovar al Parlament
de Madrid fa un parell de setmanes, és un exemple de com son de fortes les pressions perquè tot
es tapi, tot s’oblidi. Però això no és cert, de l’oblit no en surt res
més que revisionismes interessats i una interminable repetició
d’errors. Fins que una persona o un grup d’individus no és capaç de
poder parlar del seu passat i de la seva experiència amb normalitat
d’una manera reconciliada, alguna cosa malaltissa continua
condicionant la vida d’aquella persona o la política del país.