De solanes i obagues

A la revista Segarra Actualitat, que s’edita a Cervera i que recull mensualment notícies i articles relacionats amb aquella ciutat i amb la resta de la comarca, presenten aquest mes de desembre unes dades sobre immigració: La Segarra té 28,1% de població immigrada, i les quatre poblacions principals Guissona 37,29%, Cervera 23,24%, Sant Guim 18,4% i Tora un 15,99%. Si poso aquestes dades és per una senzilla raó. Molta gent pensa encara que això de la immigració és un fenomen urbà, localitzat i temporal, però és que no se n’adonen que el canvi és profund i en tot el territori?

És cert, també entre alguns immigrants es dóna el sentiment de què l’experiència migratòria és provisional, que un cop s’ha fet una mica de bossa es tornarà a casa i tot tornarà a ser com abans i millor. Però és que entre molts catalans es dóna també aquesta sensació, de què aquest milers i milers de nouvinguts no venen pas a quedar-se entre nosaltres, sinó que simplement venen perquè hi ha dificultats al seu país i que passat un temps tornaran a casa i ja tot tornarà a ser com abans.

Faig caricatura però algunes actituds i comportaments no s’expliquen sinó per aquesta percepció si voleu ingènua i inconscient de la realitat. No senyors, ja res tornarà a ser com abans, ni a la Segarra ni al Raval, ni a l’Hospitalet. Els nouvinguts han vingut per quedar-se, per tant hem de començar a construir nació no des de zero (hi ha història, hi ha identitat, hi ha nació… negar-ho és tan absurd com negar que al mar hi ha aigua), però si des d’uns postulats molt diferents d’aquells en què s’ha mogut el nacionalisme fins fa poc. I parlo de només de cinc anys enrere on la Segarra tenia una immigració que no arribava al 5% i tothom votava nacionalista. Ara ningú pot atribuir-se aquesta capacitat de pal de paller de res, perquè la pluralitat ha fet saltar pels aires qualsevol visió massa perfecta del país.

Ara no toca res més que arremangar-se, buscar complicitats, pactar i activar tots els mecanismes de cohesió possible. A la tropa ens agafa en un moment d’un cert individualisme i campi qui pugui, i als polítics una mica desconcertats entre les antigues fórmules que ja no diuen gran cosa, i les noves que encara costen d’entendre, però segur que hi haurà capacitat de reacció.