De solanes i obagues

El viatge del Papa ha Turquia és, segurament, el viatge més complicat que hagi hagut de preparar el Vaticà. Molt més que qualsevol dels que feu Joan Pau II. Em sembla però que el viatge s’ha interpretat erròniament en clau sobretot islàmica o de diàleg amb l’Islam, quan de fet és sobretot un viatge centrat en una qüestió ecumènica.

Segurament la islàmica és la que farà més soroll, però no és cap secret que Ratzinger és força escèptic en la qüestió del diàleg intereligiós i en canvi ha estat i és tremendament actiu en el diàleg amb les altres confessions cristianes (protestants, ortodoxos…)

A Istambul, hi viu el patriarca de Contantinopla, cap espiritual de l’Església ortodoxa des que a partir del s. XI es va anar consolidant el cisma entre l’església romana llatina i l’església ortodoxa oriental. Amb la caiguda a mans de l’Islam de la que fou capital de l’imperi bizantí, el patriarca quedà aïllat i l’església ortodoxa estesa per bona part de l’Europa Oriental, Grècia i Rússia, tot i continuar reconeixent-li una certa primacia, va acabar organitzant-se en esglésies nacionals amb patriarques propis. El de Rússia, es clar, el més poderós en abraçar un territori i una població més importants.

La visita de Benet XVI té un significat doncs històric. Amb el viatge reconeix de fet en el patriarca Bartomeu I, una autoritat moral i un pont de diàleg per recomposar relacions. Pont molt més difícil d’establir per exemple amb l’Església de Moscú, més lligada als interessos del Kremlin i més recelosa de les injerències occidentals.

No sabem quins resultats tindrà la visita però si que apunta a una intenció per part de Roma d’estrényer llaços entre esglésies cristianes sobretot amb aquelles que viuen minoritzades en territoris musulmans passant-ho a vegades no massa bé (coptes cristians a Egipte, ortodoxos a Turquia, cristians caldeus a l’Iraq…).

Ratzinger creu fermament en conceptes com civilització o democràcia lligada a valors cristians, i per tant s’afanya a construir llaços amb aquells que comparteixen d’alguna manera un substracte comú que va més enllà d’allò exclusivament religiós i que toquen a termes com organització de la societat, llibertat religiosa etc. Per a uns aquest tipus de lligam consolida allò de del xoc de civilitzacions de Huntigton, per altres en canvi trenca aquesta dinàmica en donar veu i reconeixement a aquells que són cristians des de sempre, en països musulmans, obligant al propi Islam a estar atent amb segons quin tipus de polítiques religioses dins els propis estats.

Caldrà veure en tot cas el fruit que dóna aquest tipus de plantejament que abraça qüestions estrictament teològiques, amb d’altres com la diplomacia, els drets humans… Turquia és com una primera prova.