La senyora Angeleta
Nosaltres la temíem, ho he de dir sincerament. La seva presència volia dir d’alguna manera el final de la vida salvatge i lliure que els llargs estius disfrutàvem a Castellnou. Res de trànsit i molt camp a recórrer i a explorar. Ella enlloc de descansar de nens, només arribar ens reunia a casa seva i ens donava feina: un taller de manualitats i una obra de teatre. Teníem un mes de termini per una cosa i una altra. El taller el fèiem a casa nostra però l’obra l’assajàvem en un terrat de casa seva. Així ho havien fet els nostres pares i així ens tocava fer-ho a nosaltres, ningú no ho posava pas en qüestió.
Entre assaig i assaig, que ella dirigia implacablement com si fos la cosa més important del món, ens anava ensenyant cançons i històries que acompanyava amb el seu inseparable acordió. Corregia entonació, gestos, dicció, faltes en el llenguatge… i així fins el dia de la representació que fèiem sempre a primers de setembre a la plaça del poble i en sortir de missa.
No sé fins a quin punt va ser influència seva o fins a quin punt pura casualitat, el fet que de tos els nens de la nostra generació i també de la generació anterior a nosaltres, una majoria ens decidíssim anar a estudiar a Barcelona, i moltes vegades carreres relacionades amb l’ensenyament.
Ara amb el temps, com els tertulians de l’altre dia estic redescobrint el paper que aquella dona baixeta i en aparença poca cosa va tenir a les nostres vides. I penso en les possibilitats i els efectes d’un ensenyament rigorós i vocacional com el que ella ens va saber transmetre. Certament ens va tocar la loteria.