La senyora Angeleta

Em va sorprendre agradablement escoltar l’altre dia en la tertúlia dels matins de Catalunya Ràdio, la referència que dues persones que hi participaren (una d’elles la periodista Mª Àngels Alcázar) van fer de l’Angeleta Ferrer i Sensat. Al parlar de l’educació i els seus problemes, les dues persones van recordar com els havia marcat en la seva adolescència el mestratge d’aquesta pedagoga filla de Rosa Sensat. Jo no la vaig tenir com a mestra en el sentit formal, però em va tocar la loteria de què estiuegés al meu poble.
Cada estiu arribava puntualment amb un petit seguici de "senyors i senyores" de Barcelona. Hi tenia casa, perquè el que havia estat el seu marit Alexandre Satorres venia d’una família lligada al poble. El seu monyo, el seu vestit negre i senzill, la seva activitat desbordant i una memòria que conservà fins ja prop de la mort.

Nosaltres la temíem, ho he de dir sincerament. La seva presència volia dir d’alguna manera el final de la vida salvatge i lliure que els llargs estius disfrutàvem a Castellnou. Res de trànsit i molt camp a recórrer i a explorar. Ella enlloc de descansar de nens, només arribar ens reunia a casa seva i ens donava feina: un taller de manualitats i una obra de teatre. Teníem un mes de termini per una cosa i una altra. El taller el fèiem a casa nostra però l’obra l’assajàvem en un terrat de casa seva. Així ho havien fet els nostres pares i així ens tocava fer-ho a nosaltres, ningú no ho posava pas en qüestió.

Entre assaig i assaig, que ella dirigia implacablement com si fos la cosa més important del món, ens anava ensenyant cançons i històries que acompanyava amb el seu inseparable acordió. Corregia entonació, gestos, dicció, faltes en el llenguatge… i així fins el dia de la representació que fèiem sempre a primers de setembre a la plaça del poble i en sortir de missa.

No sé fins a quin punt va ser influència seva o fins a quin punt pura casualitat, el fet que de tos els nens de la nostra generació i també de la generació anterior a nosaltres, una majoria ens decidíssim anar a estudiar a Barcelona, i moltes vegades carreres relacionades amb l’ensenyament.

Ara amb el temps, com els tertulians de l’altre dia estic redescobrint el paper que aquella dona baixeta i en aparença poca cosa va tenir a les nostres vides. I penso en les possibilitats i els efectes d’un ensenyament rigorós i vocacional com el que ella ens va saber transmetre. Certament ens va tocar la loteria.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.