Rerafons de la manifestació de Madrid

A Madrid dissabte es van manifestar més de 100.000 persones a favor de les víctimes del terrorisme i en contra de la política de Zapatero en el procés de pau. Si ens fixem en les pancartes la motivació era més la segona que no pas la primera. Des dels nostres ambients assistim perplexos a aquest moviment que no entenem. He de confessar que tot plegat em produeix com a mínim inquietud.
La lògica política diu que una qüestió com la del procés de pau hauria d’estar marcada per un consens de mínims entre govern i oposició, consens almenys en no fer pública discrepància (així ho hem vist en la qüestió d’Irlanda del Nord). La participació de tota la cúpula del PP en la manifestació del dissabte trenca aquesta lògica.

La lògica diu que una estratègia com la del PP hauria de ser castigada en les enquestes per una opinió pública més aviat moderada i confiada en arribar a algun tipus d’acord que acabi d’una vegada amb el conflicte. Les enquestes del CIS tampoc indiquen pas això sinó més aviat el contrari.

Alguna cosa passa, algun factor estar distorsionant aquests plantejaments. En la meva opinió la influència del binomi COPE-El Mundo és més important de la que ens pensem. La repetició constant i diària d’unes consignes que apunten no al cap sinó al sentiment estan començant a recollir els seus fruits, i no només entre sectors d’extrema-dreta sinó entre sectors que en podríem dir de dreta moderada. S’ha generat una èpica, o millor un imaginari, que dóna sentit a la vida política de moltes persones que per raons diverses havien perdut aquesta motivació.

Dins aquest imaginari que suma conceptes com nació i catolicisme (es a dir nacional catolicisme) els enemics són fonamentals. Ho són els separatistes, ho són els maçons, ho són els immigrants sobretot musulmans. Tot això ben agitat dóna com a resultat un sistema complert i tancat: uns valors pels quals lluitar i uns enemics dels quals defensar-se, i sobretot uns herois-màrtirs que han caigut per aquests valors (les víctimes).

Dic que tot plegat em provoca inquietud perquè quan s’hi barreja l’element pseudo-religiós en política és molt distorsionador. Qui defensa unes idees des d’aquests plantejaments deixa de dialogar amb una realitat amb la qual cal pactar i a vegades fins i tot cedir, i entra en una dimensió nova, la de la "fe" malentesa, que ja només permet "amb mi o contra mi" o el "tot o res". Qui defensa unes idees polítiques com si es tractés d’un credo se sent investit d’ un sentit, d’una missió i la seva motivació és molt més gran que qui parla de qüestions tan ambigües com la cohesió, el diàleg, el consens, etc…

Com recuperar, en aquest context, el sentit de la política, tal com l’ha interpretat sempre les democràcies liberals? No ho sé pas. Tot plegat inquieta. Ens en riem (i fem bé, es clar) en algun gag de Polònia o en algun llibre que fa antologia de disbarats. Però no podem fer res més que esperar com acaba tot. Espera i fer el possible, perquè almenys aquesta mena de "passa" del populisme essencialista no s’estengui a casa nostra.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.