Rerafons de la manifestació de Madrid
La lògica diu que una estratègia com la del PP hauria de ser castigada en les enquestes per una opinió pública més aviat moderada i confiada en arribar a algun tipus d’acord que acabi d’una vegada amb el conflicte. Les enquestes del CIS tampoc indiquen pas això sinó més aviat el contrari.
Alguna cosa passa, algun factor estar distorsionant aquests plantejaments. En la meva opinió la influència del binomi COPE-El Mundo és més important de la que ens pensem. La repetició constant i diària d’unes consignes que apunten no al cap sinó al sentiment estan començant a recollir els seus fruits, i no només entre sectors d’extrema-dreta sinó entre sectors que en podríem dir de dreta moderada. S’ha generat una èpica, o millor un imaginari, que dóna sentit a la vida política de moltes persones que per raons diverses havien perdut aquesta motivació.
Dins aquest imaginari que suma conceptes com nació i catolicisme (es a dir nacional catolicisme) els enemics són fonamentals. Ho són els separatistes, ho són els maçons, ho són els immigrants sobretot musulmans. Tot això ben agitat dóna com a resultat un sistema complert i tancat: uns valors pels quals lluitar i uns enemics dels quals defensar-se, i sobretot uns herois-màrtirs que han caigut per aquests valors (les víctimes).
Dic que tot plegat em provoca inquietud perquè quan s’hi barreja l’element pseudo-religiós en política és molt distorsionador. Qui defensa unes idees des d’aquests plantejaments deixa de dialogar amb una realitat amb la qual cal pactar i a vegades fins i tot cedir, i entra en una dimensió nova, la de la "fe" malentesa, que ja només permet "amb mi o contra mi" o el "tot o res". Qui defensa unes idees polítiques com si es tractés d’un credo se sent investit d’ un sentit, d’una missió i la seva motivació és molt més gran que qui parla de qüestions tan ambigües com la cohesió, el diàleg, el consens, etc…
Com recuperar, en aquest context, el sentit de la política, tal com l’ha interpretat sempre les democràcies liberals? No ho sé pas. Tot plegat inquieta. Ens en riem (i fem bé, es clar) en algun gag de Polònia o en algun llibre que fa antologia de disbarats. Però no podem fer res més que esperar com acaba tot. Espera i fer el possible, perquè almenys aquesta mena de "passa" del populisme essencialista no s’estengui a casa nostra.