Un govern amb molta feina pendent
Penso que és bona notícia que s’hagi anat ràpid en la decisió, no hagués estat positiu una negociació massa llarga: al final tothom acaba volent-hi posar cullerada i les pressions creixen per tots costats.
És molt aviat per valorar les novetats d’un pacte que s’ha de concretar però se m’acudeix una primera valoració.
Hi ha altres derivades d’un pacte així que em semblen positives. El tema de la cohesió, que no és un tema recurrent sinó que respon a un perill real en un país com el nostre amb dues onades migratories fortes en només 50 anys. Montilla segurament té molts dèficits per afrontar la presidència de la Generalitat, però l’apel.lació a qüestions ètniques i a vegades gairebé racials com a impediment, no ajuda a aquesta cohesió. Fer exàmens de nacionalisme i sobirania és una qüestió complicada, m’agrada més veure a quin país aspiren, i això en els programes, els discursos i els idearis es veu una mica. El sobiranisme té el suport que té a dia d’avui, i si algun dia es vol comptar amb la possibilitat d’una autodeterminació efectiva caldrà convéncer molta gent a la causa sobiranista, potser lligant-la més a qüestions pràctiques que a qüestions massa essencialistes. (També en això hem de superar encara el pujolisme, tant virtuós en altres aspectes però que ja va donar tot el que podia donar)
En canvi si que entenc la desconfiança vers un partit que està orgànicament subordinat a un altre que decideix moltes coses a Madrid. Haurà de ser sobretot el PSC el que hagi de demostrar, més que mai en la seva història, que depen sobretot d’ell mateix. El tema del grup parlamentari a Madrid hauria de ser un primer pas que visibilitzés això.
En fi ja s’anirà veient. De moment a descansar que demà és dilluns hi comença una setmana de feina.
1)
Fer aflorar les contradiccions d’aquells que sent espanyolistes, diuen
que ara és l’hora dels catalans i que ningú no farà més pels catalans.
2)
Donar arguments i munició al PP, la més perfecta i activa màquina de
crear consciències catalanistes. Ciudadanos pot millorar-la, però.
3)
Fer adonar a CiU que ha passat massa temps relacionant-se, buscant
agradar, emmirallant-se en el model español (prepotència, som més
llestos que ningú, dominem el cotarro, xuleria, donant governabilitat a
l’estat a canvi de peixets al cove, pactant estatuts de merda -ofegant
el país- a canvi de tenir la menjadora plena)… i ara resulta que ni
sent bon minyons tenen el govern de joguina garantit.
4) Qui
vulgui prendre vots a ERC haurà de proclamar-se sobiranista. Aleshores
tornarà CiU als seus números. La gent ha vist el llautó de tots plegats
i està desencisada. Els votants se’ls van morint. El nacionalisme és
una collonada que només dóna per peixets al cove. Prou peixet. És hora
de tenir una flota pesquera.
5) Només un president revoltant farà
que el poble prengui iniciatives per arribar allà on no arriben els
seus governants. Hem estat una nació complaent des que va morir Franco.
Ara ens ofeguem en la decadència del tantsemenfotisme. No és votant
Mas, Carod, Montilla, Saura, Ribera o Piqué que solucionarem els
problemes. Cal organitzar plataformes per preparar l’objecció fiscal,
la insubmissió davant el cúmul de despropòsits que ens hem d’empassar
des d’Espanya. Ja falta poc pel colapse de moltes economies familiars.
Aviat serem majoria.
6) Bona part dels problemes que afecten
Catalunya tenen el seu origen en el fet que depenem políticament
d’Espanya. Fins que no s’assumeixi això per part dels partits
majoritaris i dels seus electors, no hi haurà futur per al país i
anirem llanguint com a poble fins a la dissolució en una mar de
mediocritat pròpia i immigració aplicada. Un president com Montilla és
el reflex de la Catalunya que ens espera si no hi posem remei. Et
desplau el teu futur president? Treballa per canviar-lo. No tot
s’arregla posant una papereta en una urna. Com diu en Joan Puig, ara
ens toca treballar. A tots. Però sobretot a la societat catalana. Ja
n’hi ha prou de conformisme.