Un govern amb molta feina pendent

Arribo a Barcelona i el primer que em diuen a l’arribar a casa és que sembla decidit que tindrem nou govern, nou tripartit.

Penso que és bona notícia que s’hagi anat ràpid en la decisió, no hagués estat positiu una negociació massa llarga: al final tothom acaba volent-hi posar cullerada i les pressions creixen per tots costats.

És molt aviat per valorar les novetats d’un pacte que s’ha de concretar però se m’acudeix una primera valoració.

És bo que el nou govern continuï la feina que es va començar en l’anterior. Hi havia una agenda clara i ambiciosa dirigida a transformar aspectes que havien quedat molt deixats de banda en els anys de govern de CiU. Penso sobretot en els àmbits socials, educatius, de polítiques territorials … En l’àmbit més concret de les migracions ja vaig fer la valoració dels programes, i m’agradaria que fos ERC qui agafés de nou aquest tema, perquè ha fet bona feina aquests anys i perquè el seu programa era el que més responia al repte social i nacional que la immigració planteja.

Hi ha altres derivades d’un pacte així que em semblen positives. El tema de la cohesió, que no és un tema recurrent sinó que respon a un perill real en un país com el nostre amb dues onades migratories fortes en només 50 anys. Montilla segurament té molts dèficits per afrontar la presidència de la Generalitat, però l’apel.lació a qüestions ètniques i a vegades gairebé racials com a impediment, no ajuda a aquesta cohesió. Fer exàmens de nacionalisme i sobirania és una qüestió complicada, m’agrada més veure a quin país aspiren, i això en els programes, els discursos i els idearis es veu una mica. El sobiranisme té el suport que té a dia d’avui, i si algun dia es vol comptar amb la possibilitat d’una autodeterminació efectiva caldrà convéncer molta gent a la causa sobiranista, potser lligant-la més a qüestions pràctiques que a qüestions massa essencialistes. (També en això hem de superar encara el pujolisme, tant virtuós en altres aspectes però que ja va donar tot el que podia donar)

En canvi si que entenc la desconfiança vers un partit que està orgànicament subordinat a un altre que decideix moltes coses a Madrid. Haurà de ser sobretot el PSC el que hagi de demostrar, més que mai en la seva història, que depen sobretot d’ell mateix. El tema del grup parlamentari a Madrid hauria de ser un primer pas que visibilitzés això.

En fi ja s’anirà veient. De moment a descansar que demà és dilluns hi comença una setmana de feina.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

  1. 1)
    Fer aflorar les contradiccions d’aquells que sent espanyolistes, diuen
    que ara és l’hora dels catalans i que ningú no farà més pels catalans.

    2)
    Donar arguments i munició al PP, la més perfecta i activa màquina de
    crear consciències catalanistes. Ciudadanos pot millorar-la, però.

    3)
    Fer adonar a CiU que ha passat massa temps relacionant-se, buscant
    agradar, emmirallant-se en el model español (prepotència, som més
    llestos que ningú, dominem el cotarro, xuleria, donant governabilitat a
    l’estat a canvi de peixets al cove, pactant estatuts de merda -ofegant
    el país- a canvi de tenir la menjadora plena)… i ara resulta que ni
    sent bon minyons tenen el govern de joguina garantit.

    4) Qui
    vulgui prendre vots a ERC haurà de proclamar-se sobiranista. Aleshores
    tornarà CiU als seus números. La gent ha vist el llautó de tots plegats
    i està desencisada. Els votants se’ls van morint. El nacionalisme és
    una collonada que només dóna per peixets al cove. Prou peixet. És hora
    de tenir una flota pesquera.

    5) Només un president revoltant farà
    que el poble prengui iniciatives per arribar allà on no arriben els
    seus governants. Hem estat una nació complaent des que va morir Franco.
    Ara ens ofeguem en la decadència del tantsemenfotisme. No és votant
    Mas, Carod, Montilla, Saura, Ribera o Piqué que solucionarem els
    problemes. Cal organitzar plataformes per preparar l’objecció fiscal,
    la insubmissió davant el cúmul de despropòsits que ens hem d’empassar
    des d’Espanya. Ja falta poc pel colapse de moltes economies familiars.
    Aviat serem majoria.

    6) Bona part dels problemes que afecten
    Catalunya tenen el seu origen en el fet que depenem políticament
    d’Espanya. Fins que no s’assumeixi això per part dels partits
    majoritaris i dels seus electors, no hi haurà futur per al país i
    anirem llanguint com a poble fins a la dissolució en una mar de
    mediocritat pròpia i immigració aplicada. Un president com Montilla és
    el reflex de la Catalunya que ens espera si no hi posem remei.  Et
    desplau el teu futur president? Treballa per canviar-lo. No tot
    s’arregla posant una papereta en una urna. Com diu en Joan Puig, ara
    ens toca treballar. A tots. Però sobretot a la societat catalana. Ja
    n’hi ha prou de conformisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.