De solanes i obagues

Ha estat una jornada intensa de ponències, comunicacions i diàleg. El plat fort ha estat pel matí amb una ponència fantàstica d’aquelles que no donen massa solucions, però en canvi obren un munt d’interrogants nous. Imanol Zubero, professor de sociologia del treball de la Universitat del País Basc ens ha parlat de les conseqüències socials que a la llarga acompanyen el procés de precarització del mercat laboral.

La pregunta de la qual partia Zubero era ben senzilla: com és que si fa anys ens parlaven d’un inevitable atur estructural ara s’apunta cap a un atur zero o "plena ocupació" pel 2010?

A més del factor envelliment, de jubilacions i pre-jubilacions, el sociòleg ens ha volgut demostrar que això ha estat a costa de rebaixar els llindars d’allò que podria ser considerat una ocupació més o menys estable. Per tant avui, atur zero potser si, però a costa d’una precarització, que fa molt difícil que qualsevol persona pugui plantejar-se un cert projecte vital.

Allò que més inquietuds però ha dibuixat entre els que l’escoltàvem ha estat el panorama social que aquesta precarització comporta. Enuncio només tres conseqüències:

1- L’augment d’allò que en els EUA anomenen com a "working poors". Persones que treballen però que tot i això viuen per sota el llindar de la pobresa. Es a dir si abans pobresa era estretament relacionada amb atur i marginalitat, hem d’acostumar-nos a veure pobres entre persones ocupades, ja sigui per salaris baixos, ja sigui per canvis en la seva situació laboral que els han agafat enmig d’hipoteques …. Ell ho anomenava també "biografies trencades": una espècie d’espasa de Damocles que penja per sobre el cap de molta gent que té contractes i treballs precaris.

2- Impossibilitat de projectes de vida a llarg termini més enllà de l’anar fent, i qui dia passa any empeny. Es a dir projectes que incloguin família, fills, però també compromís ciutadà i associatiu. Un que s’ha mogut i es mou en aquests àmbits de participació social voluntària i no remunerada, sap com és de difícil avui dia trobar persones que vulguin sacrificar part del temps per respondre a una inquietud d’altruisme social.

3- Augment de l’exclusió social. Si de tenir feina a passar a una zona vulnerable hi ha un pas molt poròs d’anada i tornada, (que de moment es salva pel coixí de la solidaritat familiar), en canvi quan es cau en l’exclusió és molt més difícil sortir-ne. Més precarització, vol dir més vulnerabilitat i més vulnerabilitat més risc d’exclusió. La formació en la societat d’unes bosses aïllades de persones sense recursos ni futur, a més d’un fracàs col.lectiu, porta associat un gran risc de desintegració social i d’augment de la violència.

Sé que tot això sona a apocalíptic i a mi també m’ho ha semblat una mica: això passa als EUA però aquí tenim encara recursos i un cert estat del benestar. L’Imanol no parlava però de present sinó de tendències i d’allò que s’amagava darrera la il.lusió de la plena ocupació.

Solucions? N’ha dit unes quantes: una certa recuperació per part de les institucions polítiques d’àmbits socials que no es poden deixar a la lògica del mercat; el tema de la renda bàsica; el tema de la recuperació d’una cert sentit de classe social (concepte per altra part molt desprestigiat…)

En fi que la ponència ha valgut la pena. I m’ha fet ganes de seguir una mica més el tema sobretot relacionant-ho amb l’efecte sumatiu que sobre això pot tenir la immigració.

_{P.S- Aquí a Madrid continua plovent. No ha parat en tot el dia. Abans d’escriure això he fet un repàs a les notícies de Catalunya, amb les negociacions pels pactes, i les reaccions d’alguns blocs que tinc una mica com a referència. Tot això de les mobilitzacions a favor del pacte nacional, em fan una mica d’angúnia, i més l’endemà mateix de les eleccions. Millor deixar que parlin els polítics i en tot cas a cada moment ja hi haurà temps de criticar o de lloar el que calgui.}