Si no és l’amor que sigui el temor

SONY DSC

Santi Torres. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Aquests dies un observa amb incredulitat el que ha passat al Regne Unit, el que està passant als Estats Units amb Trump i el que pot passar a Europa en les properes eleccions sobretot les que es faran a França i Alemanya. Quan s’assaja un diagnòstic sempre surt com una de les explicacions la por. La dreta i més encara l’extrema dreta s’ha apropiat de la por en part real, en part construïda, que pateix una bona part de la ciutadania dels nostres països, i que s’ha anat teixint al voltant de la crisi econòmica, la regulació de la immigració o la seguretat.

Partim de què el sentiment de la por és un sentiment respectable, per molt irracional que ens pugui semblar. No tenir-ho en compte és la primera ingenuïtat política de bona part de la nova i vella esquerra que perd, i perdrà de seguir així, bous i esquelles en cada elecció. No és intel·ligent menystenir la por a perdre la feina, a què em treguin els ajuts socials per donar-los a persones més pobres que jo, a patir una agressió o un atemptat terrorista, o simplement a poder viure en un determinat espai vital fins ara homogeni i conegut. Ens cal partir d’aquesta por, acollir-la, escoltar-la i mirar d’entendre-la, perquè és la que es respira en determinats llocs i és la que anima i alimenta una determinada manera de fer política.

I d’altra banda em pregunto perquè no ha arrelat entre la gent una altra por que és tant o més real que aquesta i que en canvi no està gens present en el discurs polític alternatiu. L’altre món possible sembla construir-se massa sovint com un plantejament idealitzant, ple de valors bells, ètica i estèticament impecable que ha d’agafar per convicció i raó més que no pas per les vísceres. I és aquí on entenc que hi ha l’error. Cal que ajudem a prendre consciència de l’horror de la societat a què estem abocats si seguim votant a aquells que construeixen tot el seu discurs sobre respostes primàries i inútils a les pors que abans hem esmentat.

Sí, he de dir que jo també tinc por, molta, molta por. Por a malviure una societat securitzada i potser militaritzada fins al darrer racó; por a viure en una societat amb unes desigualtats tan brutals que faci totalment inaccessible moure’s per determinats barris o ciutats; on l’esperança de vida d’una banda a una altra d’una mateixa ciutat difereixi en més de 10 anys; por a una societat on segueixin creixent la pobresa infantil, i on nens que tot just han nascut fa unes hores ja estiguin predeterminats de per vida a una existència feta de marginació i violència; por a què s’hagin de destinar milions i milions del pressupost a construir presons, a contractar més i més policies, més i més seguretat privada; por a barris plens de persones dormint al carrer; por a una violència creixent, per pobresa però també per desarrelament, per solitud, per bogeria; por a què creixi dia a dia el percentatge de treballadors que viuen sota el llindar de pobresa; sí he dit treballadors, o més aviat esclaus de treballs precaritzats incapaços de construir cap projecte vital amb cap i peus; por a què es qüestioni la sanitat com universal, por a què es consideri l’educació pública com una despesa excessiva; por a que se’ns faci creure que el nostre benestar (és benestar?) i seguretat (és seguretat?) depengui de la mort de milers de persones a les nostres fronteres… por, por a tantes coses. I si sortim de l’àmbit social i anem a l’ambiental: por molta por a ciutats amb aires irrespirables, a climes cada vegada més hostils a la vida, por a una agricultura en mans de quatre grans corporacions que especulen, !també! amb els aliments; por a un món on l’energia estigui en mans dels lobbys i d’indústries automobilístiques que només es mouen per criteris de benefici; por a què l’aire, la terra, l’aigua i tots els béns comuns acabin privatitzats … Sí senyors i senyores ho reconec, molta por, tinc molta por….

Cal aixecar d’una vegada i per totes com si fos una senyera el discurs de la por. De la por a construir una societat tan desigual, tan ferida, tan bruta, tan insostenible que esdevingui inhabitable… I cal aixecar aquest discurs per moure precisament a un canvi personal i comunitari més profund que porti no a més riquesa mal repartida ni a més creixement absurd sinó a més solidaritat, a més redistribució de la riquesa, a vides més equilibrades i felices.

Sant Ignasi parla en els seus Exercicis espirituals de «la necessitat de servir Déu nostre Senyor per pur amor», però tampoc descarta el camí del temor com a camí que pugui portar a aquesta lloança i servei. L’amor és sempre el més desitjable, però en una societat on el discurs de la por està segrestat per discursos com el de Trump, convé posar-se les piles, i advertir de fins a quin punt pot arribar a ser de paorós i terrible una societat deixada en mans d’una nova versió del capitalisme de sempre, cada cop però més bèstia, més salvatge i més deshumanitzat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.