Rescatar la veritat: llum i taquígrafs

Alaquas_091011_292

Santi Torres. Fa temps que la política ja no la fan els polítics sinó els gabinets de comunicació que cada matí marquen «el discurs» que després els polítics s’encarreguen de repetir disciplinadament. El bon polític ja no és el més brillant, el que més pensament propi té, el que és capaç d’aportar solucions a problemes nous i vells. Ara el bon polític és qui millor se cenyeix al «discurs» guionat, repeteixo gairebé diàriament, a manera d’un manual d’instruccions o conjunt d’eslògans que ja no volen dir res: quan es pregunti això, respongui això; si l’altre li recorda allò, parli d’allò altre, en cas de dubte torni al discurs i a les paraules marcades en vermell… I així una vegada i una altra, estan matant el llenguatge i estan matant la política.

 I encara, el pitjor de tot plegat, el poc que es diu i malament, és moltes vegades una construcció que no té res a veure amb la realitat.

 Un polític, dels pocs que encara parlen com a polítics, en una de les sessions d’investidura recents va acusar al PP i al mateix, en aquell moment, candidat Rajoy de la pitjor de les corrupcions: la «corrupció de la veritat». L’acusació no s’hauria d’aplicar només al PP, però cal reconèixer en aquest partit una mestria única, insuperable, de treure’s el barret…

I davant d’això com rescatar la veritat? No, no em refereixo a la veritat ideal, a aquella inamovible i sense esquerdes de molts fonamentalismes, em refereixo a la veritat dels fets, o si ho preferiu al «relat dels fets» enfront aquell relat que tot ho tergiversa en funció d’una estratègia o d’un apriorisme ideològic. Gran part de la comunicació que es fa actualment no busca saber que ha passat realment sinó crear una confusió que desanimi. El relat aparent, només és fum que tapa, una mena d’opiaci que dorm, distreu o excita, però que ho fa sempre a conveniència del qui el construeix.

Pilat torna a ser «tendència» arreu amb aquella pregunta gèlida i implacable davant un Jesús torturat i masegat fins al límit «I què és la veritat?»

Ja sé que el tema és un clàssic i que la literatura renaixentista és plena de manuals polítics dirigits precisament a explicar maneres de mantenir-se en el poder a través de la manipulació i de la mentida. Però un pensava que en el món on tot queda guardat, on «tot se sap» i on tant costa amagar les coses, es tindrien les eines per poder reconstruir els fets, per poder posar en evidència fins a quin punt la veritat és corrompuda i segrestada. I en canvi ens trobem a l’altre costat: enmig una quantitat enorme d’informació desorganitzada i sense fil que acaba convertint-se en el millor antídot contra tota transparència.

I em torna la pregunta una vegada i una altra, com rescatar la veritat?

I l’únic que se m’acut és pensar que cal temps i esforç, dos elements tan contraculturals que gairebé fa cosa esmentar-los. Temps i esforç per reconstruir un relat dels fets que posi en evidència la impostura. Això és el que han fet en bona part la gent de Llum i Taquígrafs, (Contra el silenci i la corrupció. Posem llum i taquígrafs), en relació a la corrupció a Catalunya les darreres dècades. Finançat popularment a través d’un Verkami, constitueix per a mi un exemple, de com a partir de l’immens material d’evidències es pot rescatar una veritat segrestada, un relat de la veritat fidel als fets capaç d’aclarir i de posar llum. Necessitem més llums i taquígrafs, necessitem recuperar el llenguatge, la política i sobretot necessitem rescatar la veritat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.