Leviatan

150218042025_leviatan_624x351_ap

Santi Torres. (Publicat al blog de Cristianisme i Justícia) Aquest és el títol d’una pel·lícula russa dirigida el 2014 per Andréi Zviáguintsev i que s’ha projectat recentment dins el cicle de cinema Ignasi Salvat que cada any organitza Cristianisme i Justícia. Ambientada en una petita ciutat costanera del nord de Rússia (Pribrezhny), la historia gira al voltant d’un personatge central, Kolya, un modest mecànic que viu en una bonica casa a tocar del mar, una casa amenaçada però, per un estrany procés d’expropiació per part de l’ajuntament de la ciutat. La casa és per Kolya, com per la major part de persones, molt més que quatre parets i un sostre. La casa és la llar de la seva petita i malmesa família: un fill adolescent rebel orfe de mare, i una jove segona esposa. La casa és també la identitat, les arrels, una història que es remunta a unes quantes generacions i que va lligada a la colonització d’un territori bellíssim però terriblement inhòspit, fred i desèrtic, sotmès constantment als embats del mar i del vent.

Kolya s’enfronta a Leviatan contra l’intent d’expropiació arbitrària de casa seva per part d’una administració dominada per algú que representa tots els mals de l’abús de poder: corrupció, nul·la separació de poders, degradació moral, violència, gangsterisme… Com un nou Job, Kolya va sent despullat de tot. Ha gosat enfrontar-se a Leviatan, no per cap mena d’heroisme ideològic o moral, simplement per dignitat humana. És un ciutadà, té uns drets i els reclama davant una justícia segrestada. La pel·lícula és llarga, densa, difícil, dura… i amb moltes lectures. Kolya no és cap sant. El seu masclisme, la seva addicció a l’alcohol (el vodka és el segon gran protagonista), la seva incapacitat per protegir a la seva companya de l’odi i la incomprensió del seu fill… Però sense ser cap sant, va sent víctima, i no és estrany que un acabi identificant-se amb ell per arribar a sentir en pròpia pell aquest despullament que el portarà, com Job, a perdre-ho tot.

De totes les lectures només m’agradaria, però, comentar-ne breument una, perquè remet a situacions que no ens són pas llunyanes i a preguntes que tard o d’hora ens hem d’acabar fent. Estem, certament, a la Rússia de Putin. És la Rússia on el Leviatan de Hobbes (el contracte social que ha portat a construir un estat) s’ha excedit per convertir-se en un monstre que no tolera cap discrepància, que persegueix el dissident i si convé, l’anihila (Litvinenko, Politkovskaia, Nemtsov… entre molts d’altres); que usa i abusa indiscriminadament del poder i que es presenta al costat d’un poder religiós que és només braç instrumental dels seus excessos. Però la pel·lícula ens porta inevitablement, més enllà de Rússia a preguntar-nos què passa quan Leviatan es desferma i deixa de ser contracte social que protegeix uns drets, per convertir-se en una mena de monstre marí, com el monstre bíblic, que espanta i amenaça arbitràriament tota mena de llibertat individual. Quan vaig veure la pel·lícula per primera vegada vaig pensar de seguida en algunes situacions viscudes les darreres dècades al nostre país. Centenars de càrrecs públics, la majoria curiosament de partits que es fan anomenar liberals, però que van convertir el seu poder absolut en un Leviatan corrupte que perseguia dissidents, que amenaçava víctimes, que perseguia periodistes, que construïa la seva realitat paral·lela d’impunitat, i que va voler casar-se amb el poder religiós per legitimar tots els seus abusos. Ara que s’atansen eleccions, cal veure una i altra vegada Leviatan, per adonar-se fins a quin punt és perillós el monstre quan es desferma, i acaba concentrant en ell tot poder, sobretot el poder de la policia i els jutges.

Al final, disculpeu l’spoiler, la casa de Kolya és derruïda. La casa amb tot el que representa d’espai privat, de lloc de drets i llibertat, de resistència íntima (com diria el filòsof Josep Mª Esquirol). Kolya va desafiar l’estat i ho va pagar molt car, però la seva dignitat com la de Job, hauria de ser almenys reconeguda. La resistència íntima i privada o, pública i organitzada és l’única manera possible de plantar cara al desfermament del monstre. Ens hi juguem tantes coses només resistint…

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*