District 9

Si no l’heu anat a veure us la recomano. És d’aquelles pel·lícules amb moltes capes. Un en pot sortir pensant que ha anat a veure una pel·lícula de ficció amb l’estètica pròpia dels videojocs; un pot sortir-ne impressionat per la combinació de llenguatges cinematogràfics que fa el director i del qual en surt sense que  en quedi tot en un nyap incomprensible; i finalment un en pot sortir, com en el meu cas, pensant que tot plegat és l’al·legoria d’un risc ben real per la nostra democràcia, per tant de ficció res de res.

Haver escollit Johanesburg i Soweto com a marc ja té la seva cosa. Tancar-hi allà literalment a milers d’ésser extraterrestres, en un ambient insalubre perquè vagin poc a poc caient en la degradació més absoluta, pot com a mínim ressonar. Com ressonen terriblement els arguments per mantenir tot això i donar-li una lògica i una patena de racionalitat: ens hem de protegir (seguretat), són éssers ganduls, cal renunciar a integrar-los a res… Sona també la decisió de passar a mans privades l’encàrrec de traslladar tot el “gueto” a un lloc més apartat de la ciutat, també per raons de seguretat.

Soweto ha existit, i existeixen en molts llocs encara camps de refugiats. I al Marroc camps de detenció de persones en trànsit cap a Europa, i a la mateixa Europa centres de detenció amb moltes àrees fosques i amb uns forats enormes en matèria de drets humans. Curiosament els més afectats són els negres subsaharians. Són els que més pateixen a l’hora de venir, i els que més probabilitats tenen d’acabar en aquest tipus de “llocs” o de “no-llocs”.
Potser només uns quants descerebrats gosarien a posar en dubte la “humanitat” d’aquestes persones. Però en el tractament que els governs en fan, i que els ciutadans en fem, hi ha un fons que no acaba de se del tot clar: barreja de prejudics, de justificacions diverses i de racisme, amb totes les lletres.

District 9 ha existit, la imatge és real: Soweto. Caldria evitar que tornés a existir. I que algun dia ens trobem a Europa o en els països en els quals hem externalitzat les nostres fronteres “districtes” semi-permanents de persones sense futur que esperen ser traslladades. Algú dirà que això és impossible, però algunes mesures en el control de fluxos fronterers apunten gradualment a una cosa així. Només faltaria que els governs es rentessin les mans i ho donessin a empreses de seguretat privades, per així evitar-se la pressió de l’opinió pública i els problemes de moralitat.

De debó que tot això us sembla tan impossible?

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Migracions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a District 9

  1. eloi diu:

    Hola Santi, m’apunto la peli però, què en penses d’Àgora? l’has vist ja? jo crec que aquesta peli és dels que els encantaria treure les religions dels espais públics (les àgores) i reduir-les a l’àmbit privat o extingir-les ja del tot. En parlo al meu bloc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*