Una nova època?

El dijous 24 de setembre del 2009 es produí a Nova York un fet insòlit en molts anys: Barak Obama, president dels EUA, presidia aquell dia per primer cop el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Deixant de banda la credibilitat del Consell amb tantes resolucions incomplertes, tanta impotència davant alguns conflictes endèmics (pensi’s només en Darfur, en Israel etc) i un equilibri de poder que continua “desequilibrat” a favor de les grans potències nuclears, la reunió no hauria de ser pas menystinguda. La presidència d’Obama va arrossegar també als altres presidents, de manera que per primera vegada el Consell rebia les vitamines de poder necessàries per representar allò pel qual fou creat ara ja fa unes quantes dècades. Allò que avui anomenem multilateralisme, constitueix la única esperança sòlida en política internacional per poder abordar amb un mínim d’eficàcia els grans problemes als quals haurà de fer front la humanitat.

Tot això posa però encara més de manifest, l’època fosca i tenebrosa que tot just hem acabat de passar, amb la boja política exterior dels Bush, Aznar, Blair i companyia. A mesura que van sortint en comptagotes, els informes que desvelen la utilització arbitrària del poder per part de l’administració nord-americana, hom va prenent consciència de fins a quin punt el món ha estat governat durant un temps massa llarg, per forces que han volgut fer de conceptes com “guerra preventiva”, “guerra contra el terrorisme”, “unilateralisme” etc… els arguments per a justificar una brutalitat insospitada en nom de la democràcia i occident. No sé si amb els informes però n’hi haurà prou. No estaria de més plantejar la possibilitat que, els que foren actors principals d’aquell drama, poguessin algun dia ser asseguts davant un tribunal de crims contra la humanitat. Un fet així faria creïble la voluntat d’iniciar una nova època sobre uns nous principis. De moment però tenim l’esperança i això no és pas poc.

Publicat a http://www.cristianismeijusticia.net/bloc

 

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*