La regeneració no s’improvisa

Proliferen els discursos morals i s’escampen en tots els àmbits. Es parla de regeneració, de refundació, de recuperar valors …. Es parla de tot això, com si per art de màgia es pogués passar d’una situació a una altra com aquell que fa una mena de “reset” sobre les societats i les persones. Com si les persones joves i grans, tinguéssim una mena de maleabilitat infinita que ens permet a cada moment  començar de nou. Potser estaria bé aplicar a tant discurs una mena de sa realisme, que no ha de coincidir per força amb un total escepticisme.

Posem per exemple, el cas concret de les persones que han de ser agents
d’aquest suposat canvi de paradigma. És possible que siguin les
mateixes que durant anys ens han portat a aquesta mena de desgavell?,
Quan a Espanya Zapatero parla de tot això, té alguna mena de
credibilitat després de cinc anys fent de la mentida i l’incompliment
una mena d’art?.  O podrà fer-ho  una oposició, la del PP, atrapada en multitud de petits i  grans casos de corrupció? Podran fer-ho a Anglaterra els polítics que s’han
passat anys carregant el cost de reparacions domèstiques als
pressuposts del Parlament?. Ho podrà fer a França Sarkozy, que ha fet
de la exhibició de la seva vida privada un impúdic i desesperat  motiu
per recuperar-se en les enquestes d’opinió? Podran fer-ho uns mitjans de
comunicació que han participat activament en tot això utilitzant-ho
sempre en funció d’interessos econòmics i empresarials?

Sant Ignasi de Loiola en
parlar del “pecat” no el veu tant només com un acte aïllat  sinó com
una atmosfera. No es pot produir una regeneració només a base d’actes
aïllats per part de persones concretes i benintencionades, sinó a partir de la creació d’una
atmosfera en la qual  es tornin a delimitar la frontera entre el que és
bo i dolent, entre el que és permissible i allò que és inacceptable.
Això passa tant per un canvi en el cor humà com també en el cor de les
societats, i això no s’improvisa pas.

Em fa por l’extensió d’aquesta diletància moral, perquè em temo que
és només un discurs més d’aquests que ens arrosseguen de manera
irremissible cap a un precipici la profunditat del qual encara desconeixem.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*