La bellesa del republicanisme

Els Estats Units són una nació nova, no poden lluir ni de grans patrimonis artístics ni d’una història massa llarga. En quan a democràcia si que tenen però una de les històries més antigues. Conflictiva, contradictòria, violenta … però antiga i consolidada. Ahir veient tota la “paralitúrgia” del nomenament d’Obama, el que més envejava als nordamericans és la manera natural com viuen el seu republicanisme. Parlar contínuament en termes de ciutadania; considerar la presidència com a quelcom que és atorgat per un temps limitat després del qual es retorna al mateix status ciutadà ; en definitiva, sentir que hi ha un subjecte, la sobirania popular, que és qui elegeix, qui dóna i qui treu, en un complex mecanisme de control que inclou al  Congrès, al Senat i al sistema judicial.

Amb totes les avarícies, perversions i temptacions dinàstiques i familiars (es clar que n’hi ha hagut i n’hi haurà), 44 presidents elegits democràticament després de décades i  décades de tota classe de daltabaixos polítics.

Ja hi haurà temps de criticar de nou els Estats Units d’Amèrica, avui deixeu-me sentir una certa enveja republicana. I és que ho faig des d’un petit país de llarga i magnífica història, però aixó si de democràcia breu i interrompuda, de monarquies ara absolutes ara parlamentàries, que encara no té assumit el concepte de ciutadania i sobretot, que no disposa d’un subjecte de sobirania propi definit. (Fet que l’impedeix, per exemple, disposar a hores d’ara d’una humil llei per convocar referèndums).

Què Déu beneeixi a Obama,  i, sobretot, que els conservi aquest republicanisme que avui des de la distància em sembla estranyament bell i envejable.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.