Crisi afegida (III)

En els posts anteriors he parlat de persones vulnerables i dins aquest col.lectiu també dels immigrants, no es pot subestimar però el risc que corre una part de la classe mitjana del país. En el cas de Catalunya és segurament aquest segment social el que sustenta  l’esquelet que possibilita una mínima cohesió i és el que també via impostos col.labora més decisivament en el finançament i manteniment d’un intent d’estat de benestar.

L’esforç del darrers anys del govern de la Generalitat en educació i també en determinats capítols de la despesa social són a hores d’ara insuficients, i ho seran més si continua la crisi i s’aprima la possibilitat recaptatòria. Per tant, és urgent i bàsic que a aquesta “bona voluntat” política s’hi afegeixi una ferma voluntat d’assolir un model de finançament suficient i adaptat a les nostres necessitats. I és aquí on entra la política i on veig més dificultats que l’actual govern doni resposta. El fracàs en aquesta negociació o l’acceptació d’un model, posarà en entredit la possibilitat real del model d’estat de benestar, d’integració de la immigració i basat en les classes mitjanes que és el que Catalunya va dibuixant en els diferents pactes nacionals aprovats fins ara.

És aquest model, juntament amb els signes i símbols, el que dóna identitat al país i això ara està en crisi. Una crisi, doncs, que en el nostre cas és també una crisi afegida.

 

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Món-Solidaritat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*