Una crisi afegida (II)

Les sol.licituds de retorn als seus països d’origen, per part de persones immigrants s’han multiplicat durant el 2008. Alguns d’aquests retorns es realitzen via els mecanismes d’ajut social (la caritat, en definitiva) que es limiten a pagar el passatge i poc més. Altres es fan via oficial, sobretot quan es va obrir la possibilitat de cobrar aquelles prestacions derivades d’haver cotitzat a la Seguretat Social durant un període de temps més o menys llarg.

El drama però de la situació actual és que la persona que ha vingut a viure a Catalunya té els seus drets sempre lligats al treball. És aquest treball el que li permet portar a terme el reagrupament familiar, és el que li permet amb els anys aspirar a una regularització de tipus ordinari i, fins i tot, a la naturalització. La crisi està tallant molts d’aquests projectes en un moment en què tot just començaven a construir-se i això situa a aquestes persones en una vulnerabilitat dramàtica.

Caldrà molta generositat i solidaritat per part de tots per garantir que no es tallin totes les vies que hi ha actualment per un assentament regular i estable. Apostar només pel retorn suposa utilitzar les persones com una mena de mercaderia que s’usa i es tira segons necessitats. Si la crisi es supera durant l’any vinent segurament caldrà de nou mà d’obra i no és el mateix facilitar la incorporació de la que ja existeix que reclamar de nou l’entrada d’estrangers en una mena de tràfic continuat de persones.

Això que en principi sembla que convé als ciutadans amb plens drets, en canvi perjudica la possibilitat de construir una societat ben cohesionada i integrada amb persones i famílies assentades que poc a poc esdevinguin, també elles, subjectes de ple dret.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Migracions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*