Una crisi afegida (I)

El director de Caritas Jordi Roglà, en una taula rodona que es va celebrar fa uns dies a Cristianisme i Justícia, va fer servir el terme “crisi afegida” (ell en va dir addicional), per a referir-se a com afectaria l’actual crisi econòmica a les persones en situació més vulnerable.

La denúncia que ell feia era que tots aquests darrers anys de bonança econòmica, la despesa social a nivell estatal no va créixer en la mateixa proporció que ho feia el PIB i que, per tant, es va perdre una oportunitat de posar les bases d’un autèntic estat del benestar. Una inflació disparada afectava, ja abans de l’actual crisi, a les rendes més baixes en especial els centenars de milers de vídues amb pensions que tot just arriben als 500 € mensuals, i a aquelles pensions no contributives que encara es mouen per sota d’aquestes percepcions





Així com hi ha hagut una bombolla immobiliària també hi ha hagut una altra bombolla feta de la percepció de què érem molt més rics del que en realitat érem. En desinflar-set tot plegat apareix la realitat d’una societat que no disposa d’uns mecanismes de protecció adequats per prevenir que milers de ciutadans caiguin en una situació d’extrema precarietat. De moment la família, quan hi és, continua substituint o amortint aquesta precarietat, caldrà veure però que passa quan pel canvi de model familiar aquest mecanisme vagi esdevenint més i més débil.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ja fa gairebé 50 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer.
Aquesta entrada ha esta publicada en Món-Solidaritat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*