Endreçant el bloc

Feia temps que no tenia una estona per endreçar el bloc, i sobretot per escriure-hi. Sembla que era ahir quan tenia en perspectiva la ruta a peu per mig país , i ja han passat més de dos mesos de crisis financeres globals i d’estretors financeres locals. Com més va no sé si som més pobres però estic segur que si  estem més acollonits. Qui vulgui fer política en serio s’ho haurà de treballar molt a no ser que caigui en la temptació de convertir la por en populisme que sempre és una temptació fàcil.

Malauradament, em queden ja una mica lluny els noms de Tortosa, Roquetes, Benifallet, Rasquera, Tivissa, Colldejou, Pradell de la Teixeta, Arbolí, Montral, La Riba, Cabra del Camp, Bellprat, Santa Margarida de Montbui, Sant Pau de la Guàrdia o Montserrat (quina meravella de territori i gent que tenim!). Però afortunadament porto ja aquests noms posats, per sempre, a la meva “motxil.la”. És el que té caminar: hi ha molt de temps per recordar, i els noms  deixen petjada en el cos i en les sensacions. Ara quan dic “Catalunya” o “país” o uns quants abstractes més, penso en aquests noms, en la gent que hi viuen, en els boscos que vaig trobar ufanosos, en les vinyes que vam veure vorejant el Priorat.  I, també,  en aquells altres que vaig recórrer en  rutes i estius passats.

Potser és per això que he canviat també el nom del bloc que havia començat dient “losanti” però que ara he posat “de solanes i obagues”. Potser perquè el meu país és així amb llums i ombres. Potser perquè el món és així. Potser (vaja segur!) perquè jo mateix ho sóc, i perquè segur que aquest bloc ho continuarà sent, si Déu vol.

Quant a Santi Torres

Nascut en un poblet de la Segarra ara fa més de 40 anys. Empeltat a Barcelona, primer per estudis, després per feina i per vida, però mantenint vives les arrels. M'estimo el meu país i la seva gent i per això em fa patir. No imagino la vida sinó és des del servei i el compromís pels altres, sobretot els més necessitats. M'agrada córrer i caminar... cada vegada més caminar que córrer. Els anys no passen en debades.
Aquesta entrada ha esta publicada en Calaix. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*