Quan parlarem d’integració?

Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia

El debat sobre la decisió de l’ajuntament de Vic d’impedir l’empadronament d’immigrants en situació irregular s’ha anat esvaint. Com acostuma a passar amb aquest, però també amb molts altres temes, apareix la foguerada se’n fa una discussió plena de sorolls i s’abandona a l’espera d’un moment més oportú. Una de les coses que sap greu de tot aquest episodi, a més de la criminalització d’un ajuntament que ha anat sempre al capdavant a l’hora de proposar polítiques migratòries, és que el debat continua estancat encara en els aspectes més bàsics del fenomen.

Fa quatre dies parlàvem de fluxos, acollida, empadronament, i ara parlem de fluxos, acollida, empadronament i retorn, ja sigui voluntari o forçat. No avancem, i segons com retrocedim. És cert que la situació econòmica hi obliga, però independentment d’aquesta crisi caldria no ajornar més aquelles qüestions que tenen a veure amb els drets lligats a la ciutadania. És un debat que està encara a les beceroles, tot i existir ja un recorregut suficient i una comunitat el suficientment estable perquè es pogués abordar. Parlem, es clar, de reconeixement, de visibilització social, de dret a vot i en definitiva d’incorporació a una vida ciutadana corrent més enllà de l’àmbit estrictament econòmic. Malament quan a la precarització econòmica que afecta a bona part de la població sigui nouvinguda o local, se li afegeix una manca tan greu de drets polítics i de reconeixement. L’ascensor social queda llavors seriosament avariat.

El debat s’ha fet en determinats àmbits conscienciats de la societat. Remeto només a la iniciativa del Consens Social sobre migracions fet a Catalunya liderat per entitats prou solvents com Càritas o CEAR, i que fou parcialment assumit pel Govern, l’oposició i la societat civil en l’anomenat Pacte per la immigració. I n’hi ha altres exemples en altres llocs de l’Estat tan a nivell autonòmic com local. El debat però no s’ha estès encara, i només ha fet res més que reaparèixer en els moments electorals on predominen els eslògans per sobre els arguments.

No s’hi val en excusar-ho tot en la crisi econòmica. Precisament la gravetat de la nostra crisi reposa també en un model economicista que ha obviat qualsevol plantejament que qüestionés el nostre model de ciutadania, i que ha tractat els nouvinguts com a simple mà d’obra, d’usar i llençar. És potser en moments de crisi on les societats democràtiques han de plantejar-se seriosament quins són els principis sobre els que construeixen la seva convivència i la seva cohesió. El treball i l’ocupació n’és un element bàsic, però no pas l’únic. Es troba a faltar en aquest cas, com en tants d’altres la manca d’un lideratge polític amb prou convicció, autoritat i voluntat per afrontar sense més dilació aquest tipus de qüestions en les quals ens hi juguem el nostre futur com a societat.