Crisi afegida (III)

En els posts anteriors he parlat de persones vulnerables i dins aquest col.lectiu també dels immigrants, no es pot subestimar però el risc que corre una part de la classe mitjana del país. En el cas de Catalunya és segurament aquest segment social el que sustenta  l’esquelet que possibilita una mínima cohesió i és el que també via impostos col.labora més decisivament en el finançament i manteniment d’un intent d’estat de benestar.

L’esforç del darrers anys del govern de la Generalitat en educació i també en determinats capítols de la despesa social són a hores d’ara insuficients, i ho seran més si continua la crisi i s’aprima la possibilitat recaptatòria. Per tant, és urgent i bàsic que a aquesta “bona voluntat” política s’hi afegeixi una ferma voluntat d’assolir un model de finançament suficient i adaptat a les nostres necessitats. I és aquí on entra la política i on veig més dificultats que l’actual govern doni resposta. El fracàs en aquesta negociació o l’acceptació d’un model, posarà en entredit la possibilitat real del model d’estat de benestar, d’integració de la immigració i basat en les classes mitjanes que és el que Catalunya va dibuixant en els diferents pactes nacionals aprovats fins ara.

És aquest model, juntament amb els signes i símbols, el que dóna identitat al país i això ara està en crisi. Una crisi, doncs, que en el nostre cas és també una crisi afegida.

 

Una crisi afegida (II)

Les sol.licituds de retorn als seus països d’origen, per part de persones immigrants s’han multiplicat durant el 2008. Alguns d’aquests retorns es realitzen via els mecanismes d’ajut social (la caritat, en definitiva) que es limiten a pagar el passatge i poc més. Altres es fan via oficial, sobretot quan es va obrir la possibilitat de cobrar aquelles prestacions derivades d’haver cotitzat a la Seguretat Social durant un període de temps més o menys llarg.

El drama però de la situació actual és que la persona que ha vingut a viure a Catalunya té els seus drets sempre lligats al treball. És aquest treball el que li permet portar a terme el reagrupament familiar, és el que li permet amb els anys aspirar a una regularització de tipus ordinari i, fins i tot, a la naturalització. La crisi està tallant molts d’aquests projectes en un moment en què tot just començaven a construir-se i això situa a aquestes persones en una vulnerabilitat dramàtica.

Caldrà molta generositat i solidaritat per part de tots per garantir que no es tallin totes les vies que hi ha actualment per un assentament regular i estable. Apostar només pel retorn suposa utilitzar les persones com una mena de mercaderia que s’usa i es tira segons necessitats. Si la crisi es supera durant l’any vinent segurament caldrà de nou mà d’obra i no és el mateix facilitar la incorporació de la que ja existeix que reclamar de nou l’entrada d’estrangers en una mena de tràfic continuat de persones.

Això que en principi sembla que convé als ciutadans amb plens drets, en canvi perjudica la possibilitat de construir una societat ben cohesionada i integrada amb persones i famílies assentades que poc a poc esdevinguin, també elles, subjectes de ple dret.

Una crisi afegida (I)

El director de Caritas Jordi Roglà, en una taula rodona que es va celebrar fa uns dies a Cristianisme i Justícia, va fer servir el terme “crisi afegida” (ell en va dir addicional), per a referir-se a com afectaria l’actual crisi econòmica a les persones en situació més vulnerable.

La denúncia que ell feia era que tots aquests darrers anys de bonança econòmica, la despesa social a nivell estatal no va créixer en la mateixa proporció que ho feia el PIB i que, per tant, es va perdre una oportunitat de posar les bases d’un autèntic estat del benestar. Una inflació disparada afectava, ja abans de l’actual crisi, a les rendes més baixes en especial els centenars de milers de vídues amb pensions que tot just arriben als 500 € mensuals, i a aquelles pensions no contributives que encara es mouen per sota d’aquestes percepcions

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4


Així com hi ha hagut una bombolla immobiliària també hi ha hagut una altra bombolla feta de la percepció de què érem molt més rics del que en realitat érem. En desinflar-set tot plegat apareix la realitat d’una societat que no disposa d’uns mecanismes de protecció adequats per prevenir que milers de ciutadans caiguin en una situació d’extrema precarietat. De moment la família, quan hi és, continua substituint o amortint aquesta precarietat, caldrà veure però que passa quan pel canvi de model familiar aquest mecanisme vagi esdevenint més i més débil.