Intermón i Repsol

El 14 de maig va produir-se un fet, si més no novedós com a forma de reivindicació i denúncia. Intermon portava ja temps denunciant que Repsol no complia amb les reglamentacions medioambientals i això produïa enormes impactes sobre pobles indígenes on estaven situades les explotacions.

Per això va decidir demanar a accionistes de la petroliera que cedissin el seu dret d’assistència a la Junta General d’accionistes, i la ONG va aconseguir reunir unes 86.000 accions, fet que li va permetre dur a terme una intervenció demanant a Repsol que respectés els drets dels pobles indígenes.

Em sembla un bon camí el de la conscienciació dels accionistes, per obtenir una presència i una mobilització que pressioni els responsables de les empreses a ser més transparents i respectuosos amb la legislació i els drets humans. És clar, que tot plegat pot semblar poca cosa, davant els que tenen la majoria d’accions i que son els que acaben decidint, però almenys s’utilitzen els canals establerts dins l’empresa per denunciar males pràctiques sovint difuminades per maquillatges publicitaris (vegi’s sinó els anuncis que Repsol emet darrerament).

Foto: Mariló López, d’Intermón Oxfam, en la seva intervenció a la Junta d’Accionistes de Repsol YPF
© Marisa Kohan / Intermón Oxfam

Taxa d’escolarització i immigració

Només un apèndix del meu post d’ahir, referit en aquest cas al col.lectiu d’origen estranger.

Si la taxa d’escolarització post-obligatòria era relativament baixa en el cas català, aquesta és molt més baixa entre l’alumnat d’origen d’estranger. Un exemple: pel grup de 19 a 21 anys el total d’escolarització és del 52% pel conjunt, i d’un 17% en el cas dels alumnes d’origen estranger. Pel grup de 22 a 25 només un 4% del col.lectiu d’origen estranger està escolaritzat, davant el 28% del total.

Aquesta situació és en part deguda a una de les perversions de la llei d’estrangeria en vigor que deixa en un buit legal als que arriben a la majoria d’edat havent arribat al país via reagrupament familiar. Però també a un sistema educatiu que no ha tingut temps d’adaptar-se a les necessitats d’aquest nou col.lectiu pel que fa a l’ensenyament post-obligatori. Sí això persistís seria perillosíssim en quedar una bossa de persones amb una qualificació professional baixa i sotmesa contínuament als alts i baixos de l’economia.

Per això, trobo encertat que el document de bases del Pacte Nacional per a la Immigració proposi:

1- modificar la normativa d’estrangeria per facilitar la normalització d’aquests joves, tant per si volen continuar estudis com per si volen incorporar-se al mercat de treball.
2- fomentar, al màxim, l’accés a l’educació postobligatòria tant de caràcter reglat (Batxillerat i formació professional) com no reglat (els antics programes de garantia social).

La insistència que fa el document del pacte sobre aquest punt demostra que és cabdal per garantir un mínim de cohesió social i una població el suficientment qualificada per atendre els requeriments professionals que ja comencen a notar-se (vegi’s manca de metges, enginyers etc…).

Taxa d’escolarització

A la web del Instituto de Evaluación del Ministerio de Eduación hi trobareu un estudi amb els indicadors prioritaris sobre el sistema educatiu, entre ells les taxes d’escolarització per comunitats autònomes.

Potser a l’hora de valorar les polítiques dels governs, caldria tenir en compte aquest tipus d’indicadors, ja que expliquen, més enllà de discursos i foc d’encenalls, l’evolució d’una societat i les seves perspectives de futur.

En el curs 2005/06 les Balears (61%), el País Valencià (69,8%) i Catalunya (71,9%) estaven a la cua en taxes d’escolarització per les edats post-obligatòries de 16 a 19 anys, molt lluny, per exemple, del 95,6% del País Basc. Son diferències notables i en unes edats sensibles ja que marquen l’entrada o no a ensenyaments de caràcter superior, i per tant a ensenyaments que suposen formació més qualificada.

Aquest percentatge no és fruit de cap davallada causada per una mala política de l’actual govern tripartit, sinó que és un percentatge lleugerament superior al del curs 2000/01 quan Catalunya ocupava també els darrers llocs amb un 68,8%. Atenent a l’increment de població que s’ha produït en aquest període, haver incrementat percentatge (0,3%) és un mèrit que cal reconéixer a l’actual govern de la Generalitat. Madrid per exemple ha perdut 3,1 punts en la taxa d’escolarització pel mateix període si bé està encara molt per damunt de Catalunya amb un 78,1%.

Ara que es ven contínuament el malament que estem en relació a temps passats on érem més “nets, nobles, cultes, rics, lliures” i no sé quantes coses més, potser és bo veure com Catalunya ha baixat en la majoria dels rànkings comparatius de la resta de territoris, simplement perquè la resta (tret d’algunes excepcions) s’ha espavilat a base de recursos i més recursos, i també de millorar-ne la gestió.

És impossible, per tant, destriar aquestes dades del tema del finançament. Encara que el debat a vegades es fa fatigòs i laberíntic, almenys ara se’n parla, al 2000 anàvem tan imaginariament bé que ningú qüestionava res.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari